Les reflexions teòriques sobre literatura del Renaixement i del Barroc s’han presentat molt sovint com un conjunt de preceptes destinats a subministrar un mètode i unes normes per a la creació literària, de manera que la relació entre teoria i praxis es reduiria a la simple aplicació de conceptes dogmàtics per part d’uns escriptors poc agosarats. Tanmateix la connexió entre els dos àmbits és força més complexa, perquè ni la literatura de creació se sotmet fàcilment a directrius teòriques ni el discurs de les poètiques es pot reduir a una funció normativa, i perquè teoria i pràctica es poden fusionar en una mateixa obra quan la creació literària reflexiona sobre literatura.
L’objecte d’anàlisi del IV col·loqui Mimesi és la retroalimentació entre teoria i pràctica que es produeix quan la creació literària tematitza la literatura, quan reflexiona sobre la disciplina o quan, més específicament, escenifica el procés de configuració de la mateixa obra de ficció que vehicula la reflexió. Com en els col·loquis precedents, abordem la qüestió des d’una perspectiva transnacional, supralingüística i comparatista, a través de l’anàlisi d’un conjunt d’exemples paradigmàtics de les literatures catalana, castellana, italiana i francesa del Renaixement i del Barroc. Són tres els eixos entorn dels quals pivoten les onze ponències: 1) la delimitació del concepte de metaficció, 2) les funcions que assumeix i 3) la connexió entre els conceptes teòrics que articulen les poètiques i les reflexions que apareixen en textos de ficció, perquè les obres metaficcionals han de ser examinades necessàriament des de diversos fronts, en tant que obres de ficció, en tant que reflexions sobre la ficció i amb el surplus que suposa la reflexió ficcionada de la ficció.
Una selva de termes emfatitza aspectes diversos del fenomen metaliterari: reflexivitat, autoreflexivitat, mise en abyme, especularitat, narcisisme, autoreferencialitat, metareferencialitat. Optem pel terme metaficció, utilitzat per William Gass a final dels 60 i conceptualitzat als 70 com a ficció autoconscient de la pròpia ficcionalitat, perquè explicita que és la ficció i no el vers el criteri de literarietat, perquè focalitza l’essència de la qüestió en la capacitat de reflexió de l’obra de ficció i perquè ha anat consolidant el seu domini en la terminologia crítica, sobretot en la germànica i en l’anglosaxona. La metaficció no és, per tant, simplement un procediment tècnic, una manera de construir la ficció, sinó que esdevé també una propietat del text literari, que permet cridar l’atenció sobre el seu estatus ficcional i reflexionar entorn d’ell mateix.
Tot i que el camp d’exploració habitual del fenomen és la literatura contemporània, i se sol considerar un aspecte inherent a la postmodernitat, el col·loqui se centra en el Renaixement i en el Barroc, sense que la ubicació epocal tregui densitat ni complexitat a la qüestió. Les especificitats de la metaficció renaixentista i barroca demanen, això sí, una reflexió metodològica que plantegi també fins a quin punt és convenient la translació mecànica dels paràmetres forjats als estudis sobre la metaficció postmoderna.
A part de l’abast conceptual de la metaficció, ens interessa resseguir-ne les diverses funcions que assumeix en les obres literàries: des de l’exhibició de la ficcionalitat d’un text o dels mecanismes que l’han originat (a la lírica de G.B. Marino i de F.V. Garcia o a la Tragicomèdia de Fontanella) fins a l’intent de persuadir-nos de tot el contrari, de la “veritat“ de la ficció (al Quixot o, si se’m permet recórrer a un exemple vuitcentista, a I Pagliacci de Leoncavallo); des dels experiments lúdics de L. Grotto fins a l’instrument polític de l’Impromptu de Versailles de Molière o l’instrument moral del Gran teatro del mundo calderonià; de la mirada irònica fins a la paròdia; de la capacitat de dinamitar estructures i convencions literàries considerades tòpiques o ja arnades, per exemple en el més metaliterari dels personatges novel·lescos de l’edat moderna, el Quixot, fins a la seva potencialitat exegètica i la canonització de models, en Cervantes, Marino, Pujol o Fontanella.
I, encara, dins d’aquest cabal de possibilitats caldria plantejar-se si hi ha algunes funcions específiques de la metaficció que no podria assumir una ficció de caràcter “no metaficcional”. Quan el jo líric d’alguns poemes de F.V. Garcia es burla dels recursos retòrics i del llenguatge artificiós que ell mateix utilitza o presenta els seus usos metafòrics com a impropis del llenguatge, de manera que els dignifica i els blasma al mateix temps, genera en el receptor un efecte que podríem considerar específic de la metaficció, com també la capacitat de potenciar el caràcter ficcional d’un text i altres aspectes que espero que anem descobrint durant el col·loqui. Hi esteu tots convidats!
[Josep Solervicens]
