Les set contribucions del volum aborden transversalment la delimitació del concepte de metaficció, els usos i les funcions que assumeix i la connexió amb els paràmetres teòrics que articulen les poètiques clàssiques, renaixentistes i barroques, perquè les obres metaficcionals han de ser examinades necessàriament des de diversos fronts: en tant que obres de ficció, en tant que reflexions sobre la ficció i amb el surplus que suposa la reflexió ficcionada de la ficció.
Tots els treballs incideixen en la dimensió epocal de la qüestió, en els trets específics de la seva materialització al Renaixement i al Barroc. David Nelting en traça una visió panoràmica a partir de la confrontació entre tres formulacions paradigmàtiques a l’obra de Dante, Petrarca i Marino. La metaficció del Convivio dantesc obeeix encara a patrons medievals, perquè té com a objectiu la valoració de l’autor en tant que transmissor d’una doctrina dogmàtica i ortodoxa. En canvi, Petrarca comença a introduir variacions substancials en el procés, que autors del ple Renaixement com Bembo prenen com a model. La metaficció renaixentista autoritza una opció literària per la qualitat de l’estil que aconsegueix crear, equipara l’autor a l’autoritat dels clàssics grecollatins, canonitza nous clàssics, alguns estrictament coetanis, i els presenta com a models. Nelting posa en relació el poliperspectivisme renaixentista, en tant que nou paradigma epistèmic de l’època, amb un nou enfocament de la metaficció: la dimensió estilística de l’autoritat literària se sustenta en un model de veritat fonamentat no en el dogma sinó en la versemblança i en la retòrica. Des d’aquesta perspectiva el volum explora, entre altres, l’obra de Petrarca, Boscà, Ercilla, Erasme, Vives, Valdés o Villalón. La metaficció barroca afavoreix els jocs intertextuals, posa en tensió el propi text, formula afirmacions paradoxals, explicita la condició fictícia dels textos literaris i pot arribar a vacil·lar sobre la pròpia figuració d’autor. Les obres de Marino, Garcia, Fontanella, Corneille, Molière i altres dramaturgs francesos del seu temps integren la base textual a partir de la qual el volum precisa les modulacions específicament barroques de la metaficció. Encara en dimensió epocal, Huss detecta trets formals d’una metaficció manierista, entre el Renaixement i el Barroc, en la figuració autorial del poeta Luigi Groto, i Luke Arnason diferencia entre una metateatralitat barroca, artificiosa i estètica, i una metateatralitat il·lustrada, més propensa a fer evidents els problemes socials del món on s’insereix. D’altra banda, la filiació dels conceptes literaris que vehicula la metaficció permet afinar els trets específicament renaixentistes i barrocs i establir un marc teòric més sòlid per valorar-ne l’ús. Per això Mercedes Blanco situa en la tradició horaciana del Renaixement, i en alguns casos també en l’aristotèlica, les reflexions metaficcionals de La Araucana; Ana Vian vincula a la tradició aristotèlica els debats sobre ficció dels diàlegs renaixentistes; David Nelting posa en relació les reflexions teòriques proemials de Marino amb les seves creacions poètiques i mostra com integren l’enginy, la meravella, la subjectivitat de la ficció o el caprici, ben tipificats a les poètiques barroques, i Solervicens pondera l’originalitat del tractament de la ficció a la poesia de Boscà i els seus punts de contacte amb la poètica d’Alessandro Lionardi.
A part de l’abast conceptual, interessa resseguir les diverses funcions que la metaficció assumeix a les obres literàries. En primer terme s’imposa la capacitat de conferir prestigi i autoritat a opcions literàries a través d’uns textos creatius que fan ús d’uns paradigmes i al mateix temps els exposen i defensen –com en el cas de l’Adone de Giovan Battista Marino analitzat per David Nelting–, però també de prestigiar i autoritzar el creador d’aquestes obres –com a la Tragicomèdia de Francesc Fontanella analitzada per Roger Coch o a l’elegia funeral atribuïda a Fontano explorada per Josep Solervicens. Més enllà de l’autorització, la metaficció permet encara des de l’exhibició de la ficcionalitat d’un text o dels mecanismes que l’han originat (per exemple, a la lírica de Marino i de Garcia o a la Tragicomèdia de Fontanella) fins a l’intent de persuadir-nos de tot el contrari, de la veritat de la ficció (al Quixot de Cervantes o a La Araucana d’Ercilla, analitzada per Mercedes Blanco); des dels experiments lúdics de Luigi Groto fins a l’instrument polític de l’Impromptu de Versailles de Molière o l’instrument moral del Gran teatro del mundo calderonià; des de la mirada irònica o paròdica dels prolegòmens metateatrals de la dramatúrgia barroca, disseccionats per Luke Arnason fins a la paradoxa de qüestionar el que el propi text mostra a l’obra poètica de Vicent Garcia; des de la capacitat de dinamitar estructures i convencions literàries considerades tòpiques o ja arnades fins a la seva potencialitat exegètica i la canonització de models: Fontano pretén situar-se entre referents clàssics i eternitzar la pròpia obra poètica, en la lectura que proposa Solervicens, i Luigi Groto se’n val per situar-se dins del cànon i per revestir de prestigi èpic la seva obra lírica, com mostra amb bon criteri Bernhard Huss. D’altra banda, mostrar en escena els detractors del model que es vol defensar pot convertir-se en una esplèndida justificació per a l’autodefensa, una estratègia iniciada per Molière, amb finalitats obertament propagandístiques, i seguida per alguns dels dramaturgs francesos analitzats al volum per Arnason,
Pel que fa a l’estructura del volum, el primer capítol, de david Nelting, obre metodològicament i diacrònicament el focus i se centra en el marc conceptual de la metaficció des de l’Edat Mitjana fins al Barroc, com a pas previ a l’aprofundiment en la dimensió metaficcional de l’obra de Giovan Battista Marino. Establert el marc, el volum dedica dos capítols específicament a les singularitats de la lírica, a cura de Josep Solervicens i Bernhard Huss; dos a la narrativa, a cura de Mercedes Blanco i Ana Vian, i dos més al teatre, a cura de Luke Arnason i Roger Coch.
http://www.editorialpunctum.com/coeditors/projecte-mimesi/metaficcio-ren...