El maig de 2008 inauguràvem el I col·loqui Mimesi i anunciàvem una tríada de col·loquis, que ara, tres anys i mig després, aconseguim culminar. L’objectiu era revisar el sistema teòric que articulen les poètiques del Renaixement, el Barroc i la Il·lustració, fixar el sentit dels conceptes clau, precisar-ne la jerarquia, analitzar-ne l’evolució i, en definitiva, oferir un estat de la qüestió de la investigació sobre aquest àmbit. L’opció pel format col·loqui, en detriment del congrés, no la determina només la durada, tres sessions distribuïdes en dos dies, ni l’absència de comunicacions, sinó també la necessitat de construir una visió global de la disciplina a partir de casos paradigmàtics i la voluntat d’afavorir l’intercanvi d’idees i d’hipòtesis de treball arriscades, controvertides, dialogades... amb un format més flexible. Per tant, com el conte de Diderot titulat “Ceci n’est pas un conte” (1773), hauríem de dir en aquest cas que “ceci n’est pas un congrès”.
Tot i mantenir el format durant les tres edicions dels col·loquis, crec que del maig de 2008 ençà hem guanyat en informació, però també en precisió, en criteri i en complicitats. Alguns dels participants als primers col·loquis (Anne Duprat i Bernhard Huss) són ara membres actius de l’equip d’investigació Mimesi, la qual cosa en reforça més encara l’enfocament renovat i la perspectiva autènticament comparatista. Vull creure, en canvi, que no hem perdut ni un mil·límetre de la il·lusió que aleshores ens impulsava.
És en aquesta tradició, si se’m permet anomenar-la així, que situem ara aquest III col·loqui. Pretenem entendre les idees sobre literatura en l’epistemologia de la Il·lustració, deconstruir o, si més no, treure rigidesa a alguns dels tòpics associats a la poètica de l’època i donar complexitat als seus conceptes clau. Subratllo els eixos que vertebren el col·loqui.
Considerem les èpoques com un marc essencial per entendre els conceptes teòrics i no les assumim com una idea tradicional heretada i, per tant, mantinguda acríticament, sinó que aspirem a la seva reconfiguració amb nous paradigmes. Per això situem el pensament literari no en l’estètica sinó en l’epistemologia de l’època. Tot i la prescripció de l’ordre i l’harmonia i la proscripció del quiasme i de la hipèrbole, entenem que les poètiques de la Il·lustració formulen alguna cosa més que paràmetres estètics: tracten, en paraules de Bouhours, no solament de “bien écrire”, sinó també de “bien penser”; i ens interessa igualment la manera com les idees es formulen i els criteris de veritat en què se sustenten. La referència a la poètica de la Il·lustració (i no a la poètica neoclàssica) ja és un indici de l’enfocament que prioritzem, però serà força més que un senyal després de la ponència inaugural del professor Hempfer.
Som partidaris d’una delimitació temporal flexible i no considerem essencials les perioditzacions. Tot i així, per fer explícit de què tractem, podríem acordar que marquen l’inici del pensament literari de la Il·lustració els tractats de Boileau, Rapin i Le Bossu, de la dècada dels 70 del segle XVII; i que, a ritme més lent, els de Muratori i Gravina, de començament del xviii, i els de Luzán i Mayans, ja als anys 30, suposen la introducció del nou paradigma a Itàlia i a Espanya. Tots ells s’expliquen, si més no parcialment, dins dels paràmetres de la poètica il·lustrada, la qual cosa no impedeix que coetàniament i posteriorment es publiquin escrits teòrics perfectament barrocs.
Partim també de la certesa que no hi ha un pensament pròpiament francès o específicament italià sobre literatura, sinó que hem de parlar d’una poètica europea de la Il·lustració, amb èmfasis i matisos diferents, però amb unes bases conceptuals essencialment comunes, tot i que amb la Il·lustració la llengua llatina cedeix el relleu a les llengües vernacles com a vehicle prioritari d’expressió del pensament teòric, i que les divergències nacionals expliquen una part dels escrits poetològics de l’època. Els nous paràmetres de Boileau o de Rapin s’articulen no en contra d’un Barroc europeu en abstracte, sinó del d’Espanya i d’Itàlia, especialment del gongorisme i del marinisme; i el mateix orgull patriòtic explica les reflexions de Tiraboschi o Bettinelli sobre el mal gust dels espanyols, contestades pel mataroní Francesc-Xavier Llampilles.
Determinar l’impacte a l’àmbit català de la llum que projectava el pensament teòric de la Il·lustració francesa, però també de la castellana i de la italiana, és un altre objectiu específic de l’equip d’investigació. Sense assumir ni la visó més lluminosa de Moreu-Rey o de Batllori ni la més estridentment obscurantista de Fontana, creiem que estem en condicions d’apreciar les clarors i les ombres de Les Lumières a l’àmbit català. Les ponències dels professors Moll, Paredes i Pla plantejaran en part la qüestió, com a anticipació de les conclusions més precises que han d’emergir de l’edició i anotació de textos teòrics que ells mateixos preparen actualment.
Ens interessa ubicar diacrònicament el pensament literari il·lustrat i apreciar-ne les continuïtats i les discontinuïtats. En aquest sentit, el Neoclassicisme és només un dels successius classicismes, no menys neoclàssic que el del Renaixement o el del Barroc, perquè tots ells readapten creativament els materials teòrics que ofereix la tradició clàssica. De fet, els conceptes de “progrés”, “progressos” i “perfectibilitat”, de què tractarà la ponència de la professora Schlüter, encaixen molt poc amb la magnificació del món clàssic i, a la pràctica, en molts casos els teòrics del Renaixement són més determinants per modelar el nou pensament teòric que no els clàssics.
La fusió de les grans tradicions clàssiques (platonisme, aristotelisme, horacianisme, ciceronianisme, hermogenisme...) que només esporàdicament apareixia al Renaixement, com a resultat d’un poliperspectivisme epistemològic, és ja un aspecte assumit clarament pels intel·lectuals il·lustrats. La combinació de l’idealisme platònic en la selecció i tractament dels models i les nocions aristotèliques de mimesi o de versemblança no es percep com a contradictòria. Per això Diderot parla de l’esperit vivificant que impulsa la creació literària però no deixa de considerar-la una tècnica; i Marmontel a l’entrada “Génie” de l’Encyclopédie pot combinar sense estridències “don de la nature”, “étude” i “connaissance d’une multitude de règles”.
Seleccionem els conceptes de raó i de cànon com a motor del nou pensament teòric, en detriment de nocions com la de regles, sovint enteses com a preceptes restrictius omnipresents a l’època. Tot i la importància de la claredat, la propietat, l’harmonia o el decòrum per explicar l’art, el sistema prescriptiu emmascara aspectes força més operatius. D’altra banda, convé establir diverses modulacions del plantejament normatiu i admetre’n la flexibilitat, ja que, parafrasejant Pope, la llicència també formava part de les regles. Potser per això Diderot presenta a la seva primera novel·la, Les bijoux indiscrets (1748), que tot seguit analitzarà el professor Hempfer, un personatge com Ricaric, acadèmic, erudit, filòleg, editor dels clàssics, amb notes, escolis i aparat crític, autor de dues tragèdies “mauvaises dans toutes les regles”.
Racionalitzar el discurs teòric, en canvi, pretén donar una dimensió universal a la literatura i vincular-la a la filosofia. La diferència entre legislar i raonar s’explicita en moltes poètiques de l’època. D’altra banda, al costat de la suposada rigidesa racional, cal tenir en compte també el paper de la imaginació, el sentimentalisme i les passions, aspectes plenament il·lustrats i no patrimoni exclusiu del Romanticisme, com precisarà la professora Rodríguez Sánchez de León; i no es pot ocultar tampoc la potenciació de les idees de Longí sobre el sublim, que per definició queda exclòs de la raó i de les regles, com analitzarà el professor Huss.
Canonitzar és una altra activitat característica de la Il·lustració, exercida ja no solament des de les universitats i les acadèmies, sinó també amb les sistematitzacions diacròniques en forma d’històries de la literatura, des de Winckelmann (1764) fins a Joan Andrés (1782-85), un autor a qui el projecte Mimesi dedica una especial atenció, o a través d’una nova i potent plataforma: la crítica literària a la premsa, als incipients Journal des savants (1665), Giornale dei letterati (1668), Mercure galant (1672), The Spectator (1711) o Diario de los literatos (1737). Com en totes les noves plataformes de difusió, el mitjà modifica el discurs, i també el concepte de cànon perd rigidesa. Potser cal recordar només la visita de Càndid a la biblioteca del noble venecià Pococurante al capítol 25 de la novel·la de Voltaire. Davant d’un “Homer magníficament relligat”, que fa les delícies dels hostes, Pococurante exclama: “en altre temps em van fer creure que em delectava amb la seva lectura, però aquella repetició contínua de combats que tots s’assemblen, aquells déus que sempre estan en funcions per a no resoldre mai res, aquella Helena que és el motí de la guerra i que amb prou feines fa un paper en el drama, aquella Troia que assetgen i que no prenen... tot plegat em causava l’ensopiment més mortal. Algun cop he demanat als savis si s’ensopien tant com jo amb aquesta lectura: totes les persones sinceres m’han confessat que el llibre els queia de les mans, però que calia de tota manera tenir-lo a la biblioteca com un monument de l’Antiguitat, talment com les medalles rovellades que ja no poden servir per al comerç”. Comentaris similars mereixen Virgili, Horaci, Ciceró o Milton, de manera que Càndid “que havia estat avesat a no jutjar res per compte propi, estava molt sorprès d’escoltar aquelles sentències”. A part de les reflexions sobre el plaer de no sentir cap plaer, que constitueixen l’eix del capítol, Pococurante il·lustra sorneguerament l’astorament que produeix “tenir criteri propi” en matèria artística durant la Il·lustració.
Els conceptes de gust, de forma i d’utilitat vertebren en bona mesura el nou cànon il·lustrat. Al col·loqui el professor Moll analitzarà les modulacions del gust, del bon gust, i molt sovint també de mal gust, el terme utilitzat per referir-se pejorativament a una bona part de la literatura de l’època anterior; el professor Pla precisarà el concepte de forma i la significació que li confereixen les poètiques de la Il·lustració; i la professora Paredes disseccionarà la funció utilitària de la literatura i desplegarà el ventall de matisos que els il·lustrats assignen a la utilitat de la tragèdia, el paradigma de la reflexió teòrica sobre literatura.
Tot i el caràcter paradigmàtic de la tragèdia, fruit del retorn als gèneres suposadament “purs” enfront de les mixtures barroques, és durant la Il·lustració que la literatura (encara sovint designada amb el terme “poesia”) redimensiona definitivament els seus dominis i assumeix ja sense vacil·lacions la prosa de ficció i la novel·la com a part integrant del discurs literari. La reconsideració del Quixot juga un paper rellevant en aquesta operació, com ens mostrarà el professor Martínez Mata, combinant el concepte de cànon i el de teoria dels gèneres.
[Josep Solervicens]