El col·loqui “Vides d’escriptors a l’edat moderna: retòrica, història i poètica” té el propòsit de contribuir a la construcció d’un marc d’interpretació adequat, en termes històrics i teòrics, per entendre les vides d’escriptors a l’edat moderna. La reunió vol servir per ampliar el ventall d’interessos i aprofundir en les anàlisis dels diversos projectes i estudis que, sobretot d’ençà les últimes quatre dècades, s’han ocupat d’examinar les formes i funcions de les vides d’escriptors a les literatures modernes de l’occident europeu. El projecte en què s’emmarca aquesta trobada té com a objectiu prioritari l’estudi de les vides d’escriptors de l’àmbit català de l’edat moderna i es sustenta en la convicció que la comprensió d’aquest corpus de textos ha de construir-se amb una perspectiva que permeti contrastar les característiques de les vides de l’àmbit català amb les coetànies d’àmbits culturals i lingüístics propers. Els resultats obtinguts fins ara en l’estudi de les vides d’escriptors de l’àmbit català de l’edat moderna, encreuats amb els resultats dels diversos treballs que s’han dedicat a les vides d’autors literaris a Espanya, Portugal, Itàlia, França i Anglaterra, entre d’altres llocs, revelen fenòmens del tot homologables. Té sentit, llavors, insistir en la construcció d’un marc d’interpretació d’abast europeu i seguir explorant i ampliant els diversos fronts que els especialistes han considerat significatius.
El col·loqui vol emplaçar els participants a aprofundir en la reflexió sobre què és una vida d’escriptor, de què està feta, per què s’escriu, per a què i per a qui, qüestions essencials que concerneixen els principals agents implicats en el fenomen: vides i biografiats, escriptors i lectors de vides. Els estudis amb què comptem coincideixen a problematitzar la identificació de les característiques de les vides i la delimitació d’un tipus de textos sovint qualificat d’inestable i híbrid, sense un gènere propi. Les vides són constituïdes per formes i funcions que les vinculen amb la retòrica epidíctica, l’hagiografia, la historiografia, la filosofia moral i la literatura i, en el cas de les vides de poetes, també amb la tradició comentarista dels gramàtics, amb l’accessus ad auctores, amb vides i razós de trobadors, amb catàlegs de personatges il·lustres i amb arts poètiques. La discriminació de les tradicions i disciplines en què s’inscriuen les vides d’escriptors modernes ajuda a classificar les seves modalitats i formats (vides paratextuals, vides inserides, vides exemptes, col·leccions de vides). La consideració de tradicions i models contribueix igualment a entendre la configuració variable dels seus elements constitutius: la narració de vivències, la interpretació del caràcter de l’escriptor, la demostració de la seva exemplaritat i la crítica literària de les seves obres, entre d’altres. L’evolució de les vides d’escriptors al llarg de l’edat moderna es pot explicar a partir del distanciament o l’aproximació de les vides respecte dels gèneres que en regeixen l’escriptura. En aquest sentit, s’ha plantejat que l’autonomització o l’alliberament de la retòrica epidíctica i de la finalitat edificant marca el camí cap a l’emergència, en algun moment entre el final del segle XVII i l’inici del 700, de la biografia literària i un gir cap a la indagació del particular, de l’íntim i de l’anecdòtic en la vida dels escriptors. Des d’altres angles, s’ha apuntat que la Reforma i els conflictes religiosos de l’Europa de la primera modernitat haurien fet emergir noves formes d’exemplaritat moral que conviden a buscar diferències en les vides i les virtuts d’escriptors en funció de les seves confessions.També s’ha argumentat quel’auge del factor nacional hauria marcat la fase més tardana de la biografia moderna i, en el cas de les vides d’escriptors, hauria marginat l’interès per mostrar l’exemplaritat de l’autor i hauria atorgat més protagonisme a la construcció de la seva identitat nacional .És oportú, llavors, d’investigarles diferènciesentreles videsi les biografies d’escriptors,i si la seva història,les etapes,els canvis significatius i la cronologia, respon arreu als mateixos paràmetresi quines són les condicions de la seva modernització.
Un altre aspecte que interessa explorar és la incidència de les èpoques modernes, de les seves mentalitats i poètiques, en les vides d’escriptors: hi ha maneres específicament renaixentistes, barroques o il·lustrades d’interpretar les vides dels escriptors? Canvien les formes i els usos de les vides o les virtuts exemplars dels autors d’una època a una altra, de la mà del canvi dels valors estètics i del llenguatge de la teoria literària? També sembla oportú d’aproximar-se a l’estudi de les vides des de la teoria: quin és el gruix, la densitat i el poder de regulació de l’art d’escriure vides a l’edat moderna? La poca o molta rellevància de la teorització de les vides és un símptoma del seu estatus cultural? Com s’hi gestionen, a les preceptives, les tensions derivades de l’encreuament de les diverses formes i funcions que concorren a les vides? Evoluciona el discurs teòric en el mateix sentit que l’escriptura de vides? Es mostra receptiu a la incorporació de noves categories de personatges il·lustres, com els escriptors? Una altra aproximació d’interès és la sociològica: des d’aquesta perspectiva, adoptada en força treballs recents i sensible als canvis que experimenten els escriptors i la literatura en els àmbits professional, institucional i econòmic, també és pertinent d’explorar com evolucionen les relaciones de les vides amb elements del camp literari o quin paper tenen a les vides les xarxes de sociabilitat dels escriptors.
El paper de les vides en la construcció de cànons literaris i, en particular, en la fabricació de clàssics moderns, ha estat una qüestió d’especial interès en molts treballs, atesa la importància que sembla implicar el fet de disposar d’una vida o d’una tradició biogràfica per a la consagració dels escriptors vernacles. La conveniència d’interpretar les funcions i els efectes de les vides en aquest sentit canonitzador posant-les en relació amb la difusió i la gestió editorial i crítica de les obres dels escriptors ha quedat palesa en molts estudis. Aquestes relacions conviden a posar el focus en les connexions de les vides amb altres dispositius de recepció dels escriptors biografiats: retrats, busts, visions en somni, converses imaginàries, intercanvis epistolars. Conviden també a fixar-se en els escriptors de vides, en les seves circumstàncies respecte dels autors biografiats, en com exploten l’amistat amb els autors o l’accés a fonts d’informació privilegiada per conferir autoritat a la seva feina. S’ha posat en evidència igualment la importància de les seves raons i estratègies, que en alguns casos busquen tant o més l’autopromoció com el prestigi de l’escriptor biografiat. I tampoc no s’ha de perdre de vista el pes que poden tenir els destinataris de les vides en el disseny de les estratègies de canonització, sobretot quan són lectors ben identificats amb interessos o necessitats precisos respecte del que han de saber i aprendre dels escriptors biografiats: la construcció de la virtut pot variar molt en funció d’aquestes circumstàncies.
En aquest marc d’interessos, un altre punt d’interès és l’anàlisi de la retòrica que fa possible que les vides satisfacin els seus propòsits. Quins són, d’on surten i com s’usen els elements constituents de l’exemplaritat moral i de l’excel·lència literària dels escriptors? Quin rendiment ofereix la reutilització i l’extrapolació de vivències i trets de caràcter que són recurrents en moltes vides de poetes des de l’antiguitat? Com és de tensa i com evoluciona la convivència entre la recerca de dades positives sobre el biografiat i la interpretació que es nodreix del tòpic i de la imaginació de l’escriptor de vides? Quin rendiment ofereix la incorporació, a les vides, de consideracions sobre la història general i sobre la història de la literatura i el lloc que hi ocupa el biografiat? Com s’adapten, a les formes i finalitats de les vides, els conceptes teòrics que predominen a les arts poètiques? L’ús de les obres de l’autor biografiat és un aspecte en què s’ha parat molt d’esment perquè en alguns casos revela la continuïtat entre les estratègies d’autofiguració de l’escriptor i les que adopten els seus biògrafs i en molts altres perquè l’ús de l’obra com a font documental i com a testimoni de la personalitat de l’escriptor consolida una relació estreta, gairebé indissoluble, d’explicació mútua entre l’obra i l’autor, entre la seva vida i la seva carrera. Aquestes qüestions ens conviden a pensar en l’evolució de les vides i les biografies, per un costat, com a un gènere de la literatura de creació que guanya prestigi a mesura que avança l’edat moderna; per l’altre costat, com a una eina cada vegada més present i més valorada en la crítica i la historiografia literàries, en la modalitat paratextual que pren força a partir del 500, i adaptada als formats que més endavant imposen les biblioteques, els diccionaris i les enciclopèdies.
