Ressenya a "Els Marges", núm. 105

"L’antologia deixa de banda la pura cronologia i s’organitza temàticament, en nou seccions que, a la manera d’una poètica antiga, assenyalen els nuclis de la teorització: furor poètic, geni poètic, mimesi, versemblança, meravella, ingeni-agudesa, teoria de l’efecte poètic, gèneres literaris, estils retòrics i canon. La decisió és un encert, perquè dóna prioritat a la dinàmica pròpia dels discursos teòrics, facilitant-ne l’estudi transversal i comparat. S’ha inclòs també una llista cronològica de les obres, per refer, si es vol, el fil temporal que aquí se supedita a l’organització conceptual (...). Precedeix el conjunt un pròleg on Solervicens assenyala i exposa els principals punts teòrics i on fa una breu i encertada glossa de cada text, situant-lo en el context de la poètica europea, amb apunts interpretatius sempre escaients. Entre ells podem destacar la presentació de Mariner com un lector d’Ausiàs March en clau barroca; la puntualització que Virués, en el pròleg al Monserrate, utilitza el concepte de  meravella en un sentit neoaristotèlic i no pròpiament barroc (això potser hauria aconsellat no incorporar-lo a l’antologia, però la justificació que es dóna resulta convincent); la descoberta que l’Apologético de las comedias españolas de Turia usa com a font Il compendio della poesia tragicomica de Giovan Battista Guarini; la constatació que hi ha vies de comunicació entre textos renaixentistes i barrocs de la tradició local, com quan Escardó recorda Antoni Llull i Pere Joan Nunyes com a referents per a la retòrica hermogènica. Cadascuna d’aquestes troballes -i n’hi ha més- bé podria ser el nucli d’una recerca autònoma, cosa que mostra la sapiència i la fertilitat d’idees de l’antòleg."