Amb la voluntat de superar els formats tradicionals dels reculls bibliogràfics i d’autoritats literàries, Fèlix Torres i Amat enfoca aquesta obra seva com l’eina crítica mitjançant la qual donar a conèixer les principals figures de la literatura catalana, tant les antigues com les modernes. En aquest sentit, la Introducció que enceta el volum es divideix en dues parts bàsiques. En la primera, Torres i Amat recull els models precedents que van establir les bases dels catàlegs bibliogràfics. Aquesta tasca d’investigació es remunta als segles de l’Imperi romà i als primers passos dels autors cristians. A partir d’aquests antecedents, amb la finalitat de «conservar y honrar la memoria de los ilustres escritores que nos han abierto y allanado el camino para llegar al templo de la sabiduría», l’autor creu que qualsevol nació que es consideri moderna cal recollir els testimonis escrits que configuren la seva cultura. Ara bé: la principal aportació de Fèlix Amat, respecte a les autoritats que el precedeixen, és l’òptica crítica amb què cal enfrontar-se als autors i als seus textos. D’aquesta forma, la lectura acurada dels testimonis permet formar-se un judici més aproximat que ajudi a tenir-los en consideració o bé, per contra, desmereixe’ls. En definitiva, davant de la simple transcripció de noms d’autors i d’obres que consistien els antics reculls biobibliogràfics, cal investigar més profundament sobre l’existència dels autors i els motius que van donar lloc a les seves obres. Aquesta operativa contribueix a discernir entre el bon gust en la literatura i el mal gust.
D’altra banda, l’autor adverteix que no s’ha d’identificar els autors savis dels intel•lectuals que han dedicat la seva obra a injuriar les ciències, tant experimentals com humanes. Per tant, un altre motiu que cal tenir en compte a l’hora d’elaborar un inventari d’autors i obres literàries és la diferenciació de les personalitats que han aportat algun element que ajudi a fer progressar una cultura i els que, ans el contrari, només s’han centrat en ressaltar-ne els defectes.
A partir d’aquestes bases establertes, Torres Amat desenvolupa, a la segona part, un resum d’historiografia catalana. En un exercici de revisionisme historiogràfic de la cultura catalana, l’autor traça unes noves línies d’investigació i valoració dels personatges i obres cabdals de la literatura catalana. Amb l’inconvenient que «el siglo de oro de los catalanes tuvo la desgracia de preceder a la invención de la imprenta», les lletres catalanes van veure’s relegades a un llarg període de desconeixement durant el qual s’ignorà un panorama «fértil en ingenios». Cal, doncs, segons Torres Amat, recuperar les llacunes oblidades en la història de les lletres catalanes. Per a aquest objectiu, però, cal fixar noves perspectives.
En aquest sentit, l’autor s’empara a una sèrie d’historiadors que el precedeixen per atendre els valors d’un autor i l’obra literària amb justícia. Per elaborar un bon manual crític de literatura, és necessari bandejar el temor a ser massa lleuger a l’hora de censar les dades. Sense obviar l’erudició, no s’ha de caure en la timidesa pròpia dels espanyols en el moment de fer conèixer autors i obres. D’aquesta manera, Torres Amat, en la seva empresa, aborda tots els territoris de parla catalana; és a dir, el Principat, el País Valencià, les illes Balears i la Catalunya Nord (Conflent, Vallespir i Rosselló) i els autors que responen a cognoms d’origen català. La novetat que Torres Amat inclou en la seva obra és la prolija en la informació sobre l’autor i la seva producció literària. En una exhaustiva investigació en els principals arxius espanyols, l’autor va poder establir unes «expediciones biogràficas» de grans dimensions.
Per enfocar les més de mil dos-centes entrades que inclou el volum, hagué de fer front a noves estratègies metodològiques. D’entre les més innovadores, destaquen el judici crític envers la producció antiga que mereixi cap comentari, però que, en les obres d’autors vius, se n’absté; la inclusió de fragments representatius del pensament de l’autor, de manera que il•lustra, d’una banda, la facció literària a què forma part i, de l’altra, per reflectir les diversitats d’estils en un mateix autor; la recreació i remembrança de la cultura vernacla a partir de les principals personalitats que conrearen les lletres catalanes i els motius de Catalunya; la confrontació de dades d’entre les nombroses fonts informatives com operen els estudis científics (hereus del pensament naturalista).
En un altre ordre de coses, Fèlix Torres Amat inclou en aquesta introducció comentaris sobre la situació de la llengua catalana i de la poesia catalana en el nou segle. Sobre la informació recollida per membres de la RABLB, l’autor erigeix el seu discurs apologètic sobre la llengua catalana i les seves màximes expressions literàries. A partir de la documentació que historiadors hispànics i estrangers han anotat sobre la història de la llengua catalana, l’autor elabora un discurs en què denuncia el silenci a què desembocà la publicació de nombrosos elogis de la llengua que no reportaven cap base documental sobre els textos que s’evocaven. Així, la manca de rigor històric d’aquests elogis ha emmascarat, segons Torres Amat, un terreny desconegut. Té un paper destacat en aquest eixamplament d’horitzons en l’estudi de la història de la llengua i literatura catalanes l’obra d’Antonio de Bastero, la Crusca Provenzale, la qual «nos abrió los ojos, y la senda para llegar a mayores descubrimientos». Fou a partir de les aportacions de l’historiador català que es recupera el capítol d’esplendor de la cultura catalana arreu d’Europa. En aquest sentit, els autors catalans de l’Edat Mitjana esdevenen el model exemplar de l’obra ben feta, la qual reuneix una sèrie de caràcters bàsics per atraure: «decir bien y hacer bien». És a dir, la literatura catalana del regne de Ramon Berenguer va sorgir de l’emancipació de la llengua llatina, procés que comportà l’enaltiment de la llengua vulgar com a vehicle de comunicació culta. D’aquesta manera, la llengua catalana esdevingué el model lingüístic que adaptaren França i Espanya per a llurs literatures. En definitiva, l’ús que els poetes catalans feien de la seva llengua fou el nou model retòric per a la literatura europea medieval. Els principals trobadors del segle XIII en foren un exemple il•lustratiu. La circumstància que el català sigui l’única llengua romànica que es manté més fidel a la seva llengua mare, el llatí, i que, alhora, fou fixada en gramàtiques i diccionaris i recollia nombrosos manuscrits. Això afavorí que la literatura en llengua llemosina (denominació amb què Bastero denominà la varietat romànica emprada en el territori de la Catalunya Vella i la zona d’Occitània) s’estengués arreu del continent i acabés esdevenint la llengua de poder del regne catalanoaragonès. El procés més representatiu d’aquest domini cultural es traduí en l’organització de l’escola del Gai Saber, en la qual es reuniren els poetes més excel•lents dels diversos països europeus. La representació literària d’aquesta cohesió lingüística i cultural són els poemes recollits al Cançoner de Masdovelles (actualment intitulat Cançoner d’obres enamorades), que Fèlix Torres Amat analitza al final d’aquesta extensa introducció sobre la història de la llengua catalana.
