Manuel de Vega utilitza un topos de la retòrica encomiàstica que assegura que “l’edat tendra és profecia de l’edat varonil”. Els elements profètics que avancen l’edat varonil s’inscriuen perfectament en l’òptica barroca: l’esperit elevat i un ingeni perspicaç. A més, aquests elements tan destacats de Garcia permeten situar-lo en la mateixa línia que Virgili, Ovidi i Marcial, pel que fa a la poesia llatina; Lope, Góngora i Solís, pel que fa a la castellana. D’aquesta manera, associant-lo a aquests poetes, es dota de prestigi la figura del tortosí. En aquesta filiació del poeta amb una tradició literària concreta, traspassa una idea de cànon d’època, en el sentit que es prioritzen uns autors per damunt d’uns altres. L’ús dels clàssics com autoritat és present al llarg de la biografia i perd sentit així el prejudici que considera el Barroc una època anticlassicista.
A la Vida, a l’hora de valorar la poesia de Vicent Garcia, l’autor presenta l’entramat conceptual propi de la poètica barroca. Es considera que la poesia és un do natural que sorgeix de l’ingeni del poeta (el furor és a la base de la producció poètica) i que ha d’estar complementat amb el coneixement de la tècnica, en la línia horaciana: “la poesia requereix la cognició de totes les ciències. No és altre que un do de naturalesa que, no cultivat de l’art, rares vegades sap produir fruits de glòria. No té poca semblança amb la pintura”. Més tard, en la mateixa línia, insistirà en aquest assumpte en afirmar que la poesia castellana: “si antes era apreciable per los conceptes, no era molt plausible per les veus poc sonores, estil no fluido, cadència poc numerosa”. D’aquestes paraules es desprèn l’exigència a la poesia d’un equilibri entre els conceptes i l’harmonia dels versos, entre fons i forma.
És rellevant que Vega consideri que és l’ingeni de Garcia el que li permet articular en la seva poesia “agudíssims conceptes”; és la percepció d’aquest ingeni, la recepció dels conceptes (és a dir, la transmissió de coneixement) el que provoca admiració en el lector, no els artificis formals.
Vega vincula pintura i poesia seguint els postul·lats d’Horaci i Cardano, els quals eren ben coneguts pel rector de Vallfogona, que els havia estudiat. La base d’aquesta vinculació és el caràcter mimètic d’aquestes dues arts.
Del llenguatge de Garcia se’n destaca la correcció gramatical i lèxica (puritas: “la puresa del llenguatge”) i la composició harmònica dels poemes (ornatus: “numerosa cadència”). Aquestes virtuts textuals permeten l’expressió de conceptes elevats i, per tant, acrediten la llengua catalana. Així, Vega prova de respondre al desprestigi que patia la llengua a l’època, a favor del castellà. El català també pot ser utilitzat en un registre elevat: “per sa elevació quasi los perd de vista la més lince intel·ligència”. Altre cop, s’associen a Garcia uns trets que no són els que la tradició més vallfogonesca havia transmès, en aquest sentit relacionat més aviat amb un llenguatge senzill i un registre baix. En un altre moment del text, durant la visita de Felip IV a Barcelona, es pot entreveure un altre cop la consideració de la llengua a través del comentari: “les muses catalanes van fer alarde de sos números burlant l’expectació dels estrangers”. Els poetes catalans van agradar molt als “doctes versats en la composició mètrica de les llengües de major apreci”.
Manuel de Vega matisa en quin sentit es pot qualificar de satírica una part de l’obra poètica de Garcia. El seu objectiu és, a través d’una digressió molt aclaridora, dignificar la sàtira i tornar-la al lloc que mereix, vol superar la “prevenció [del lector de la biografia] davant el mot i el gènere”. És evident, per les paraules de Vega, la mala consideració d’alguns usos d’aquest gènere: “per a que lo vulgo ignorant no s’horroritze ni escandalitze a l’oir lo nom sàtira, dec prevenir-li que l’art de censurar les culpes en escrit, al qual se li dóna lo títol de sàtira, se divideix entre la pura sàtira i lo libelo infamatori”. La mala consideració de la sàtira va lligada a la de Garcia i, per tant, restituir el prestigi del gènere, dignificar-lo, serveix per restituir el del poeta, que el lector entengui bé en quina tradició s’inscriu, “Les sàtires de Garcia eren molt conformes al que permet la llei”. Si no s’entén bé el gènere, els “realces” es converteixen en “faltes indignes”, com ja ha denunciat abans.
La principal diferència entre la sàtira i el “libelo infamatori” és que la primera ha estat sempre permesa i “qualificada amb la llibertat civil”. L’objectiu de la sàtira és ser útil per al lector, que disposi d’un model de virtut a través de la censura dels vicis; en canvi, el libelo té per únic objectiu la difamació d’insults. Ho resumeix bé l’autor: “la sàtira s’inventa per ferir els vicis en l’home. El libelo infamatori per ferir a l’home en los vicis.
L’autor, a més, situa el desengany en la base de la sàtira: la funció d’aquest gènere és desenganyar els seus lectors. El desengany va vinculat a l’adquisició de coneixement sobre la veritat essencial de les coses: “Aquesta breu digressió he volgut fer per a que se desenganyessin los qui sols coneixien a la sàtira per l’escorça” (290).
La conceptualització del desengany que apareix al text és plenament barroca i va molt lligada a la vinculació que el biograf ha creat entre Garcia i el neoestoïcisme. El desengany és identificat amb “una quietud interior” que permet al poeta conèixer les coses en la seva essència. Aquesta quietud és el que permet a Garcia quedar-se a Vallfogona sense més necessitat que connectar amb la natura, a través de la qual adquireix coneixement i s’eleva. El desengany, per tant, va lligat al coneixement, té un sentit positiu: vol dir conèixer l’essència de la realitat, ser més savi.
La Vida articula també una visió canònica de la literatura castellana, on es prioritzen alguns dels poetes barrocs del XVII (com Góngora, Quevedo, Lope de Vega i Vélez de Guevara), la lírica de Garcilaso és considerada, en canvi, un precedent imperfecte, a partir del qual es construeix la lírica barroca: “del fang de les poesies de Garcilaso, així com Virgili les d’Ennio, desenterraven los diamants de més fondo, que labrats amb la dolçura de l’idioma los feien d’inestimable valor i els engastaven en los prodigiosos poemes” (293). En aquest sentit, la poesia del Renaixement es vincula a l’èpica primitiva d’Enni i la poesia barroca a Virgili.
En la part dedicada a la visita del rei a Barcelona, Vega relaciona l’ingeni amb el laconisme. Felip Quart considera diví l’ingeni de Garcia, perquè “amb momentànea brevetat paria multiplicats los prodigis de l’agudesa poètica”. És capaç de fer funcionar l’agudesa amb molta velocitat, gràcies al seu gran ingeni, a l’hora de construir els versos, “els prodigis de l’agudesa poètica” (295). Això s’ha de relacionar amb l’episodi de la trobada del poeta amb Lope de Vega (que, de fet, és l’episodi que il·lustra les paraules del rei i que demostra l’ingeni diví de Garcia), en què gràcies a la resposta espontània i rimada de Garcia, Lope reconeix qui té davant.
S’associa a Garcia la “complexió melancòlica”, pròpia dels poetes i que ve fonamentada per l’ingeni. Vega recull el que asseguren els erudits: un sentiment intens de melancolia provoca el furor poètic només si està causat per l’amor o la ira, que són els únics “afectes interns” que “tenen facultat d’infundir facúnia en los ànimos”. El sentiment de la melancolia té un paper important en el pensament barroc, Giovanni Battista Guarini, al Compendio della poesia tragicomica, postul·la que la tragicomèdia purifica, precisament, la melancolia.
