L'autor fa referència a la controvèrsia al voltant de les comèdies a la Resolució núm. 183 del primer volum del tractat. Divideix la resolució en 22 apartats, on defensa la representació de les comèdies sempre que no siguin pecaminoses. Es basa principalment en la interpretació de les paraules de Sant Tomàs.
L'acte d'anar al teatre no és dolent en si mateix ni es pot considerar pecat. Tot depèn del tipus d'obra que es representi. March de Velasco considera que, de vegades, les representacions poden ser més útils per a l'aprenentatge de la gent senzilla que no pas un sermó. Les comèdies antigues sí que eren "malas y perniciosas y escandalosas en la República Christiana", però no ho són en l'actualitat perquè la censura ja s'ocupa d'evitar-ho.
Opina que la gent té dret a la diversió: "los entretenimientos humanos [...] por ser necessarios en su ocasion para alivio de nuestra naturaleza". No considera que l'ofici d'actor sigui per definició pecaminós, ja que fins i tot comenta que els actors que a escena representen eclesiàstics només estan cometent un pecat "cuando son cosas que redundan en descrédito de la Religión".
Defensa l'argument del servei que el teatre fa als pobres i als malalts, amb les almoïnes i donatius a la gent necessitada i als hospitals. Per aquest mateix motiu, també el rei assisteix al teatre, "que es acto virtuoso". Fa referència a l'eutropèlia (eutropalia), que és una virtud que modera els excessos que poden causar els divertiments.
Encara que algú pugui anar a veure les comèdie amb ànims pecaminosos i poc edificants, no per això s'han de prohibir al conjunt de la societat. No es pot parlar de pecats greus en un assumpte que implica tanta gent: actors, lectors, escriptors, impressors, públic, etc. Això per a ell és un error que exagera la realitat.
