Virués compara la tragèdia i la comèdia amb la pintura, una manera de destacar el caràcter mimètic del teatre. Gràcies al caràcter mimètic, l'espectador pot idenficar-se amb els personatges: "el poeta nos hace ver en el teatro y cena / las miserias que traen nuestros pechos". En conseqüència, el públic entén com a pròpies les accions dels personatges, que han de servir d'exemple ("dechado") de vicis i virtuts per rectificar conductes immorals. La finalitat última de la comèdia i la tragèdia és, per tant, una finalitat moral: aconseguir que "el alma / se despierte del sueño torpe y vano / en que la tienen los sentidos flacos, / y mire y siga la virtud divina".
D'acord amb el procés, durant el segle XVII, de dignificar i elevar la comèdia, es concedeix al gènere còmic (tradicionalment inferior) la mateixa rellevància que al tràgic, només diferenciables per una qüestió de to, "alegre" en la primera i "admirable" en la segona. Es tracta de dues formes diferents —l'autor parla de "traje trágico"— amb una mateixa finalitat moral, la importància de la qual, és a dir, "el fin justo a que aspirar se debe", equipara els dos gèneres.
Virués desfensa l'ús dels tres actes, que associa al "estilo nuevo", i es considera, amb La gran Semíramis, el primer a utilitzar-los: "Ni es menor novedad que la que dije / de ser la primera en ser de tres jornadas". Lope de Vega recull aquest detall a l'Arte nuevo de hacer comedias en este tiempo (1609): "El capitán Virués, insigne ingenio, / puso en tres actos la comedia, que antes / andaba en cuatro, como pies de niño, / que eran entonces niñas las comedias". Virués associa "jornada" amb unitat d'espai i situa els talls temporals entre jornades.
El concepte d'enginy, aquí associat a la mimesi, és tan important en el procés d'elaboració ("así el poeta con divino ingenio") com en el procés de recepció ("y desto al fin y lo demás se advierta / con su alto ingenio cada cual").
