L’autor invoca la musa Talia –introduïda amb la didascàlia «música»–, amb la qual manté un diàleg sobre l’estil i la mètrica més adequada per a la composició. Com que no es tracta d’un vexamen, es refusa un to massa distès i humorístic -«chanzas». Tot seguit, van repassant críticament els diferents metres a l’abast –romanç, lires, redondillas, cançons, seguidillas, sonets i octaves. La Torre es decanta, finalment, per combinar prosa i vers, recurs que li dona més versatilitat i variació, mentre que la forma mètrica triada serà l’endecasíl·lab castellà apariat. Tot i que no podem considerar el text com una poètica sistemàtica i ben estructurada, i que manté un caràcter humorístic i poc acadèmic, l’autor ofereix uns saborosos comentaris sobre les formes mètriques més comunes, que ens ajuden a situar-les metalingüísticament. Per exemple, la lira es considera massa difícil, el romanç no es prou docte, les redondilles no són apropiades per a els jocs conceptuals enginyosos, etc.
