La intenció de l'autor és, a partir d'identificar els mals que afecten la crítica i d'apuntar-ne la curació, restituir-ne la salut per tal de transformar-la en crítica sana. Per crítica sana, Codorniu, entén una crítica mesurada, racional, amb bon estil i que no estigui motivada per les passions personals del crític. Esmenta la utilitat de l'obra literària com a element positiu pel que fa a la valoració de l'autor i també defineix el bon gust com aquell gust que és mesurat, «es un paladar moderado, que ni se tira a lo basto y grosero de las letras» ni «a lo delicado y primoroso». Tot i que no ho explicita en cap moment sembla entendre el bon gust a la manera il·lustrada, és a dir, com un conjunt de normes que regulen l'estil de l'escriptor.
Tanmateix al costat d'aquests criteris, que es poden identificar ràpidament amb la manera il·lustrada d'entendre el món, n'hi conviuen d'altres que ens fan dubtar de fins a quin punt les seves idees ho eren del tot, d'il·lustrades, sobretot si les comparem amb les que circulaven per França en aquell moment. Per exemple, quan exclama a l'últim capítol «por que teneis [críticos] tan olvidada la Sagrada Escritura, que primero llamareis a la pluma y voz mil aforismos de los paganos y heterodoxos que un texto de tan excelsa sabiduría». No s'està de mostrar el seu pensament cristià més ortodox. Codorniu formava part de la Companyia de Jesús, així com el personatge a qui dedica l'obra, i, segons es pot veure en les seves consideracions, era un jesuïta convençut, que no posseïa el pensament més avançat de l'època. En alguns passatges, com l'acabat de citar, critica als erudits que s'hagin allunyat tant de la teologia cristiana, tant pel que fa a la Bíblia com als escrits dels Sants Pares de l'Església, dels quals n'utilitza moltes cites, al costat d'Aristòtil o d'Horaci. A més, en concloure l'obra, es mostra rotund a l'hora d'assegurar que la Crítica sana s'ha d'inspirar en el judici de Déu, que és el més just de tots.
Al primer capítol, Codorniu tracta la novetat en una obra literària. Es queixa que alguns crítics, amb molta ignorància, enllesteixen la crítica d'una obra dient que ja ha estat escrita i respon «como si en lo trillado y común no cupiese mucha singularidad». Posa d'exemples tots els sants que han comentat la Bíblia: tots es refereixen al mateix text, però aporten coses diferents. Curiosament també posa d'exemple els autors «profans», és a dir, Quintil·lià, Aristòtil, Marc Tuli, Plató... Codorniu aconsella «leedle un rato con imparcial atención», sense prejudicis. Més endavant, al novè capítol insistirà en la inadequació de menysprear tot allò que sigui nou, «la novedad, por solo este título, no debe ser desechada ni perseguida, porque los autores que hoy son viejos otro tiempo fueron nuevos y sino hubieran sido tales, no los tuviéramos a día de hoy».
Pel que fa al concepte de plagi, relacionat amb les idees expressades per a la novetat, és molt il·lustrador el títol del capítol on en parlarà: «estrañeza ridícula», la que pateixen els crítics que encara se n'escandalitzen. Per a Codorniu és impossible trobar un autor que no hagi comès un d'aquests «literarios hurtos», de tal manera que creu que no n'hi ha cap que hagi estat plenament original. No parla en cap moment dels que copien un llibre sencer, però, sinó d'aquells escriptors que «ponen en su libro el concepto, clausulas, notas o parciales discursos que copiaron de otros autores». Segueix amb una metàfora: els autors són com els grans rius que adquireixen el cabal gràcies a les aigües dels altres rius, sense perdre el nom; ara bé, mentre els rius només reben, l'autor ha d'aconseguir-ho «con el trabajo del estudio y de acomodar a su intento lo que copió de los demás libros». A més, defensa que no es digui el nom dels autors plagiats amb l'argument de la moda, per una banda, i, per l'altra, la no necessitat; els noms entorpiran l'ignorant i molestaran l'intel·ligent, que no els necessita i que vol un llibre savi sense pretensions de ser-ho a base d'encabir-hi noms. Aquest lector savi ja sap que l'autor no és «inventor», sinó «compositor» de l'obra.
Al capítol quatre demostra conèixer l'ambient intel·lectual francès de l'època. Es refereix a Voltaire, «triste voltario literato», i parla de «Monsieur Baillet», el qual defensa de les crítiques que se li feien (haver-se inventat certs passatges en les seves Les Vies des saints) amb l'argument del gust del lector (el bon gust): «¿y quien puede reprehender a tan venerable escritor que [...] les añadiese aquella travazón y gracia que juzgó necesaria para despertar el gusto y mover el afecto de los lectores? Si esto es delito estiéndase la calumnia a los historiadores más famosos, comenzando por Tito Livio». El tema d'aquest capítol era la inconstància a l'hora de valorar les obres; conclou, però, que el crític ha de canviar de dictamen sempre que l'obligui la força de la raó.
Al vuitè, on tracta la rusticitat, defensa una crítica feta amb bon estil, amb bon gust, i menysprea la crítica que «su lima siempre es austera y su censura bronca». Segons Codorniu, la rusticitat es deu a la falta de modèstia en el «modo», que per a sant Agustí i Tuli (un altre cop es posen de costat un autor cristià i un de profà), és on resideix la saviesa. Més endavant, a les conclusions afirmarà l'estil «grave, modesto y santo» i rebutjarà el «bufon, melindroso, oscuro, hinchado y el que los idiotas llaman retumbante». En aquesta línia, al capítol següent, el desè, defineix com ha de ser l'eloqüència, «grave, erudita y persuasiva» i la filosofia que ha de tenir el bon crític, «que no sea [...] maestra de contradecirlo todo, sino enamorada de la sabiduría e indagadora de la verdad». I, finalment, al tretzè es refereix al decòrum pel que fa als estils, negant-ne la mixtura pròpia del Barroc: allò tràgic no es pot tractar amb un estil alegre, ni allò alegre amb estil tràgic, així com «los burlescos con estilo serio».
En aquest mateix capítol Codorniu es refereix als indòcils, als quals titlla de pràcticament d'heretges. Descriu l'heretgia com aquell «error de entendimiento de alguna verdad cathólica, que después de conocido lo mantiene» i, a més, per a l'autor, l'indòcil mereix el «vituperio y castigo» encara que «rebiente de literatura». Sembla referir-se a una realitat del panorama intel·lectual de l'època per negació, parla d'aquells literats que sobreposen la raó a la teologia, els il·lustrats francesos al capdavant. Si Codorniu s'expressa en aquests termes podem entendre que en l'àmbit hispànic hi havia també alguna corrent de pensament que posés en entredit certes «veritats catòliques». És curiós que sempre que es refereix a algun crític per rebutjar la seva pràctica no ho faci utilitzant-ne el nom. Al capítol set diu «por estas señas casi todo literato de España dará con él, pero yo no le nombraré». Més endavant insisteix que no els anomena perquè són indignes de tenir nom i per modèstia.
Trobem, per tant, un autor que absorbeix el discurs il·lustrat només en un àmbit concret, el literari (en aquest cas, l'àmbit de la crítica). L'obra té un caràcter erudit innegable, amb contínues cites directes del llatí tant d'autors cristians com d'autors clàssics; per exemple Horaci, Aristòtil o Just Lipsi. Totes aquestes referències demostren l'heterogeneïtat de la cultura de l'autor, el qual accepta el diàleg entre els clàssics cristians i els pagans, articula un discurs unitari. Si bé s'allunya de la francesa, es manté en la línia de la Il·lustració en la tradició hispànica o italiana: aplicaven les idees il·lustrades exclusivament a l'àmbit literari, negant sempre qualsevol aspecte que posés en entredit a la teologia. L'autor, però, no deixa de donar un pes molt important a la raó a tots els nivells, «la Razón pues es el único hospedaje de la justa Crítica». En definitiva, el Dolencias de la crítica posa en circulació i planteja certs conceptes propis de l'època il·lustrada: la importància de la raó, el bon gust o la utilitat de l'obra literària. El tractat d'Antoni Codorniu és, per tant, un testimoni del mateix segle XVIII de la recepció i formulació, amb els matisos que hem esmentat, de les noves idees il·lustrades a la península ibèrica.
