Vicent Mariner (València, darrer terç s.XVI-Madrid, 1642), hel·lenista, format a la Universitat de València (on possiblement va ser deixeble de Pere Joan Núñez, a qui elogia a In priscos et celebres Valentinae urbis poetas), estigué vinculat durant la primera dècada del segle XVII a l'activitat cultural valenciana. Al voltant de 1612 inicià la seva estada a Madrid, com a preceptor i bibliotecari de diversos membres de la família Sandoval, i en aquesta ciutat va entrar en relació amb Lope de Vega i Quevedo. El 1633 és nomenat bibliotecari dels manuscrits grecs de l'Escorial. Estigué ben connectat amb els hel.lenistes europeus, ja que conservem el seu epistolari amb Daniel Heinsius, Errijck de Put (Erycius Puteanus), Andrea Escoto, Frédéric Moreau i, entre altres, Denis Petau (Dionisio Petavio). Els prolegòmens a diverses edicions valencianes demostren que mai no es va deslligar totalment de la seva ciutat natal. De fet, signa totes les seves obres com "Vicenti Marinerii Valentini".
Va traduir al llatí les Olympias (1617) i les Pythias, Nemeas i Isthmias (1618) de Píndar, amb diversos escolis; set tragèdies de Sòfocles (1619) i set d’Eurípides (1624), amb diversos escolis; Apol·loni de Rodes, amb escolis (1621); Teòcrit (1625) i Hesíode (1625), amb els comentaris de Tzetzé; i la Il·líada i l'Odissea (1623) amb els comentaris a Homer d’Eustaci (1623), Didimi (1624), Tzetzé i Porfiri (1625). També tradueix al llatí l'obra poètica d'Ausiàs March (1633) i la Fábula de Faetón del Conde de Villamediana. Va traduir al castellà diversos tractats aristotèlics, entre els quals la Poètica i la Retòrica (1630), i la història d’Alexandre Magne d’Arrià de Nicomèdia (1633). És autor també d’una elegia In priscos et celebres Valentinae urbis poetas (1633) i de diversos epigrames, epitalamis i panegírics en llatí i en grec.