Llull alaba la poesia perquè és més filosòfica que la història i perquè ensenya mitjançant els exemples. Reconeix que per ser poeta cal un cert frenesí diví, però considera que els autors massa entusiàstics no fan profit i que són molt millors els poetes pietosos. Exposa les regles aristotèliques per compondre faules barrejant-les amb consideracions horacianes i de la tradició retòrica sobre el decòrum i l’estil. Entén que la poesia és imitació i ficció i que el discurs, el cant, la dansa i l’actuació són mitjans d’imitació i recursos de ficció en funció dels quals es classifiquen els gèneres de la poètica en dramàtic, èpic, ditiràmbic o líric i àulic.
Considera que la matèria poètica és composta de parts fingides, això és, que tenen aparença de veritat i són pròximes a la veritat. Les parts són l’assumpte o faula, els pensaments, el mètode, l’expressió, les figures i la composició. Seguint Aristòtil, argüeix que la faula és l’obra principal del poeta, no així el metre: per això, si hi ha faula, pot fer-se poesia en prosa. Per mètode, entén Llull el que els crítics solen anomenar mode d’imitació: n’exclou la narració, per això pot adduir que el poeta sempre fingeix o inventa una veu perquè o bé parla per boca d’un personatge, o bé inspirat per Déu.
Definides totes les parts de la ficció, Llull aborda l’anàlisi dels gèneres començant pels dramàtics. En fer la crítica dels principals tragediògrafs, Llull remarca la pèrdua de producció i de qualitat entre els llatins. Repeteix que la faula és la part més important del poema i compara les faules tràgica i còmica tocant a l’estructura, els tipus i els efectes: en això i en explicar les parts quantitatives d’un i altre gènere, segueix molt de prop la Poètica i els comentaris del Terenci.
Considera que l’expressió del drama llatí durant l’imperi es va tornar més dissoluta perquè reflectia els costums massa relaxats de l’època. Critica els llatins perquè reclamen haver estat els inventors de la sàtira, quan en realitat van manllevar-la dels grecs a partir de l’evolució de la comèdia antiga. Segons Llull, els llatins consideren la sàtira un gènere èpic perquè només saben escriure-la amb hexàmetres, no amb metres iàmbics com feien els grecs, limitació que revela que als llatins els manca la gràcia dels grecs.
Interpreta Llull que Aristòtil distingeix entre poetes ditiràmbics i lírics: ell prefereix considerar la ditiràmbica un subgènere líric representat pels himnes, al costat de l’oda, l’elegia, l’epigrama i l’epitafi.
Els autors llatins són inferiors als grecs en el conreu de la tragèdia, de la comèdia i de la lírica: els defectes que Llull percep en la literatura els atribueix a l’aridesa i a la gravetat de la llengua llatina, reflex de la mena de vida que haurien dut els romans. Només haurien superat als grecs en certs aspectes de la poesia èpica.