Seguint Hermògenes, Llull presenta set tipus d'estil paradigmàtics: claritas, amplitudo, pulchritudo, toruitas o contentio, mores, ueritas, gravitas o decorum. El decorum —en Hermògenes Δεινóτης— és a dalt de tot de l’estructura estilística d’Hermògenes, que el considera la capacitat d'utilitzar adequadament tots els altres estils. A causa d'aquest tractament general Llull concep el decorum com un concepte essencial, que tractarà extensament al llibre setè. L'estil del decorum —en Llull, la probabilitas— neix de la combinació dels altres tipus d'estil i consisteix en l'adequació de l'estil a tots els nivells: "Cuando todos estos factores [els estils] concurren y se emplean en virtud de la dignidad del tema, de la persona, del lugar y del tiempo, aparece entonces (...) la especie más deseada de la elocuencia perfecta [el decorum], y característica de Sócrates". La combinació, tant de les parts de l’estil com dels estils, té una gran rellevància en la teoria retòrica d'Hermògenes i Llull també li concedeix molta importància.
Justifica els set tipus d'estil d'acord amb les necessitats del discurs polític i els classifica segons els plans de l'expressió (claredat, grandesa, rapidesa i bellesa), del contingut (veritat) i de l'orador (caràcter). La triple divisió d’Aristòtil sobre la perspectiva des de la qual s’ha d’analitzar un discurs oral (la del missatge, de l’orador i del receptor) serveix a Llull per delimitar els estils ètics, que afecten el missatge, dels no ètics, que afecten el caràcter de l’orador i les emocions de l’oient. Presenta algunes diferències estructurals respecte d’Hermògenes: introdueix un tercer subtipus (euidentia) que produeix claritas; tracta la ueritas, no com a tipus independent, sinó com a resultat de la combinació dels subtipus de la morata oratio; contempla l’alacritas (la vivacitat) com un tipus diferenciat, tot i que el defineix superficialment i sobretot a base d’exemples; i substitueix l’estil del decorum per la probabilitas (estil probable o versemblant). Tant en el cas d’Hermògenes com en el del Llull és un tipus d’estil de caràcter general però amb un tractament individualitzat. Per aconseguir un estil versemblant, és necessari que hi hagi claredat en el discurs, sentiment en el caràcter de l'orador i que es tracti un assumpte creïble.
Defineix l'estil ("idea") com "una forma imaginada de estilo a imitación de la cual adecuamos la cualidad de nuestro estilo". Per aconseguir adequar-se a l'estil, calen el pensament, la dicció i l'estructura —aquí recull Teofrast—, però també és necessari "que a partir de de una variedad de figuras, de palabras y de sentidos se produzcan formas variadas, a las que no debemos definir basándonos en una o dos de entre aquellas sino en razón de todas en su conjunto, en la medida que hayan confluido en una idea". Cada tipus d'estil consta d'aquestes parts, que Llull també explica una per una: pensament, mètode, dicció, interpretació i estructura. La combinació d'aquests elements fixes és el que permet crear els diversos estils: "Y, sin embargo, en no menor medida, cada uno de estos tipos reciben mútuamente partes y elementos de entre ellos. Pues el mismo método no sirve siempre tan sólo a un único tipo de estilo, sino a muchos; como tampoco los pensamientos, la interpretación o la composición pertenecen siempre al mismo tipo de estilo. Sino que la diferencia surge de la interferencia y mezcolanza de éstos, de igual modo que con las mismas cuerdas no siempre se crea la misma melodía".
Recull el concepte de decòrum al capítol dotzè: “Por ejemplo, sobre el modo de hablar el soldado, el agricultor o, a su vez, de los personajes caracterizados de manera similar, el avaro, el adúltero, el cruel. Pues esto corresponde a la prosopopeya y a los caracteres, a fin de lograr algo que no desentone con el argumento. Así, el soldado fanfarrón se jactará de sus hazañas, el marinero de sus viajes (...), el adolescente amará, el viejo economizará los ahorros”.
En general Llull segueix Hermògenes de ben a prop, tot i que també incorpora teories de procedència ben diversa. Trobem un bon exemple d’aquesta manera de fer al final del capítol novè, dedicat al circumloqui i a l’abundància com a generadors de grandesa. Aquí equipara la grandesa i l’abundància amb l’estil elevat de la teoria dels tres estils; segueix Aristòtil quan fan referència a les dues parts que integren el discurs, l’assumpte i els caràcters; recull la teoria platònica sobre la inspiració poètica (“el orador, excitado por el frenesí, e inspirado por un hálito divino, esparce sus palabras; cuantos más sentimientos se expresen en el discurso tanto más resplandecerá la figura de la Grandeza, y en mayor medida se excitará el oyente hacia la emoción y la admiración y, olvidado de sí, no podrá pensar en otra cosa que en los criterios del que habla”); es fa ressò de la teoria de Longinos sobre l’estil sublim; i finalment, d’acord amb l’estètica i la retòrica renaixentista, concedeix una rellevància especial al paper dels sentiments com a reclam per atreure el públic. Al capítol desè, es mostra especialment dur amb un tipus d’escriptura “manierista” (la prosa amb finals rítmics o accentuals anomenats cursus), en la qual inclou Ariosto, Petrarca, Juan de Mena i Climent Marot: “Y puesto que todavía no se ha desterrado del teatro esta ignorancia y muchos leen a los Furiosos, Petrarcas, Menas y Maratos, no podemos sino esperar otro tiempo de mayor cultura”.