El furor permet una percepció divina de la realitat que ningú més que el poeta enfuriat pot distingir. Mariner no descriu exactament l’estat d’alienació que Plató proposava al diàleg Ió, en que es considera el poeta un ignorant que no entèn les paraules que li ha dictat el déu, sinó que aprofita la visió neoplatònica que imposa Marsilio Ficino: el furor és una il·luminació per a l’ànima racional que permet l’accés al saber suprem (Mariner: “Quo mens alta videt, quae nemo cernere summo / nempe potest, mens sola etenim tot maxima cernit” vv. 60-61). A més, el poeta és obligat a divulgar el missatge diví que ha rebut, tancant d’aquesta manera el procés de cració literària (“omnia divino cogit proferre boatu” v. 44). Al mateix temps, però, uns versos més enllà Mariner afirma que el poeta no pot expressar la totalitat divina a través de les paraules, es refereix a la dificultat d’expressar el saber suprem.
Com que el furor poètic permet accedir al saber suprem, Mariner entén que el procés creatiu del poeta es basa en el que podria semblar una paradoxa; per una banda, la ment delira per les forces divines, però, per l’altra, manifesta el contingut del seu interior assenyadament, un cop ja ha estat tocada per la divinitat: “Nam enim divinis insanit viribus ipsa, / sanior existit, sese quoque continet intus” (vv. 168-169).
L’especificitat de la literatura es troba precisament en el furor poètic, és el que fa que un poeta sigui poeta: “ipse furor, namque iste furor facit undique vatem” (v. 102). D’aquesta manera un poeta no pot proposar-se la creació literària sense estar enfuriat: “et mens, quae nullo iam tandem iure furescit / nil sibi mentis habet, divinum nil tenet ipsa / et nihil in toto sacrum videt aethere secum” (vv. 224-226). El poeta que composa un poema sense el furor sí que pot arribar a entendre coses importants, ara bé, sempre dins la racionalitat; és a dir, actua de manera corrent i no pot accedir al saber autèntic i diví. Només amb el furor es pot assolir el més sublim de l’enteniment.
El poeta enfuriat, a més, compta amb el valor segur de la saviesa. El poeta savi es pot deixar anar al deliri segur que arribarà a bon port “et facili gressu pertingit denique portum / cunctaque iam calent felici littora sensu” (vv. 287-288).
Per a Mariner la disputa destrueix la veritat, perquè es basa en opinions. Això sembla anar en contra de la consideració renaixentista del diàleg, o el debat d’idees: al Renaixement el debat, i les múltiples perspectives a l’hora de formular un concepte, té un paper fonamental a l’hora d’accedir a la veritat. Per a l’autor valencià no té sentit discutir sobre la consideració d’uns autors per sobre dels altres, ja que les discussions al final només es resolen per la reputació del poeta. A través de l’opinió no es pot saber si un poeta és excels o boig, només un lector inspirat podrà saber certament si el poema ha estat compost per un poeta enfuriat: “Insanum insanus tantum iam denique noscit. / Aequali apparent sol, luna volumine et ipsa, / non poterit non aequa sibi censere talenta.” 349-351. Per tant, no és només el poeta qui necessita el furor per arribar al saber suprem, el lector també; aquesta idea la trobem ja a Plató.
Mariner defensa un cert elitisme pel que fa al furor. Insisteix que ben pocs hi accedeixen, així com ben pocs són capaços de llegir-lo correctament “Nam furor immensus paucos sibi compulit ipse” (v. 357). El furor permet al poeta copsar coses molt elevades, però aquest no pot transmetre-ho amb la mateixa intensitat: “eructare nequit populo et communia toti, / vix facere ipsa potest quae sacro hic ubere sugit” 381-382. D’aquesta manera Mariner pren la idea platònica que el poema resultant només és un reflex de la totalitat divina.
Mariner descriu el furor com un escalfament de l’interior del poeta, de manera que no pot restar en silenci. El furor poètic, per tant, funciona com un impuls per a l’enteniment del poeta, de manera que actua directament sobre el seu ingeni, enriquint-li la saviesa i el llenguatge: “Impetus iste quidem, simul iste poeticus ardor / ingenium ditat vulgo et seiungit ab omni” (vv. 428-429).
Mariner conclou lligant totes les idees que ha anat formulant: l’autèntic poeta és impulsat pel furor poètic —precisament això és el que fa que sigui un poeta autèntic—, però el seu ingeni és determinant a l’hora de compondre en paraules el missatge diví.
