Al pròleg Setantí explicita que utilitzarà l’estil lacònic, amb el qual molts escriptors clàssics han aconseguit renom de savis, i vincula aquesta tria estilística a la profunditat del saber. L'autor lacònic s'adreça a un lector culte que és capaç d'entendre veritats essencials a partir d'espurnes de conceptes. L’argument es desenvolupa als aforismes 249, 260, 262 i 439, en els quals defensa la capacitat expressiva del laconisme, per damunt de l'ampulositat estilística i l'abundància de paraules que sorgeixen de la superfície de l'enteniment («Con demasiadas palabras suelen muchos decir poco, porque las saca la lengua de la sobrehaz del entendimiento») i ofeguen els conceptes. Les al·lusions, breus, són interessants perquè connecten amb l’obra de Justus Lipsius i ofereixen un mínim suport teòric a una tendència estilística del Barroc present en textos catalans com la Vida de Annizio Manlio Torquato Severino Boecio (1642) de Francesc de Montcada.