En tractar-se d'epístoles privades, els corresponsals sovint s'expressen amb sobreentesos, tant en relació amb autors com amb obres, projectes culturals o esdeveniments històrics. Per tant, molta de la informació cal llegir-la entre línies. Tanmateix, el conjunt de les cartes resulta molt útil per copsar l'ambient intel·lectual del XVIII i la gran preocupació de la intel·lectualitat il·lustrada per tal de situar la cultura espanyola dins del context europeu.
Destaca el gust il·lustrat pels manuscrits, pels libres antics, pels documents originals, per les biblioteques (Maians dóna a entendre repetidament la importància que té per a ell la seva biblioteca). Podem apreciar clarament l'interès pels estudis filològics, per fixar l'ortografia (hi trobem petits debats entre els corresponsals, com a les cartes 72, 73 i 74 entre els Maians i Cerdà), per l'origen etimològic dels mots (carta 128, amb Cerdà), per la gramàtica, per l'ús de diccionaris (carta 5, C. Andrés). Gran defensa de les llengües i del seu estudi. Apareixen ben valorats alguns escriptors catalans medievals i moderns, com Jaume Roig (carta 6, amb C. Andrés), Jordi de Sant Jordi (carta 129, Cerdà), Eiximenis (130, Cerdà), Despuig (carta 35, Vega Sentmenat) o el Rector de Vallfogona (carta 10 amb C. Andrés i 53 amb Vega Sentmenat). Especialment, en el conjunt d'epístoles entre Vega Sentmenat i Joan Antoni Maians hi ha moltes referències a l'interès pel català, així com el tractament positiu d'un gran nombre d'autors del Principat. No obstant això, resulta interessant la constatació de l'interès purament erudit envers la llengua catalana, que queda desvinculat del fet que els autors il·lustrats confegissin la seva obra en castellà. De fet, en diverses ocasions J. A. Maians expressa la seva preocupació per l'estat de les "moribundas letras lemosinas" (per exemple, a la carta 6, amb C. Andrés). També destaca la positiva i reiterada valoració de personatges com Joan Lluís Vives, Pere Joan Núñez o Joan Andrés, de vegades en termes molt elogiosos.
Tots els autors remarquen la importància de la utilitat de la literatura. Exaltació dels valors classicistes i de la necessitat de l'ensenyament del llatí, del grec i de la retòrica clàssica. En general, apareix la idea recurrent que la correcta formació de la joventut és imprescindible per canviar la mentalitat d'una Espanya ancorada en les idees estètiques del barroc i poc procliu a aprofondir en la veritat històrica documentada. És molt evident la preocupació pel didactisme i per l'ensenyament.
Les epístoles ens permeten una visió del segle XVIII espanyol des de dins, des de l'òptica dels protagonistes. Queda clar que propugnen un retorn (en contraposició al barroc) als cànons clàssics. Tanmateix, en els intercanvis d'opinions entre els corresponsals no hi trobem una gran font de judicis estètics detallats. De qualsevol manera, és palesa la seva adscripció als corrents de l'època i la seva voluntat de contribuir, dins dels paràmetres bàsics de l'ideari il·lustrat, a la modernització i al canvi de la mentalitat cultural espanyola.
El concepte de "raó", pedra angular del pensament il·lustrat, és present a tota la correspondència, perquè forma part de l'ideari bàsic dels corresponsals. El detectem sobretot en relació amb la necessitat d'establir la certesa dels fets en els estudis històrics i científics. Importa per damunt de tot la capacitat crítica i la llibertat de l'intel·lectual per treballar emparant-se en el seu enteniment, sense la direcció d'un altre i sense fer cas de les idees preconcebudes que provenen d'antigues creences poc fonamentades en la realitat objectiva. Un exemple concret el trobem a la carta 64, on Cerdà i Rico expressa un clar rebuig envers certes qüestions relacionades amb l'astrologia que apareixen en una obra en la qual està treballant, Diálogo de la dignidad del hombre, text de Pérez de Oliva ampliat per Cervantes de Salazar. Considera que aquestes creences són supersticions "del vulgo" i van directament en contra de la raó i de l'esperit científic de la Il·lustració.
Una de les qüestions més recurrents fa referència al concepte de "criticisme". Els corresponsals defensen una nova concepció historiogràfica basada en les dades que hom pot contrastar, en els documents d'arxiu i en l'ajut d'altres disciplines -la numismàtica, l'arqueologia, etc.- per tal de confegir uns textos històrics sense inexactituds, dades falses, llegendes o invencions. És necessari fer passar pel sedàs de la raó l'anàlisi de les dades positives. En les cartes 26, 27 i 28 entre els germans Maians i els germans Andrés hi trobem una clara crítica a les obres i als autors que perpetuen mentides i informació falsa. A la carta núm. 40, J. A. Maians tracta la qüestió (una de les més controvertides de l'època) de la història de la conquesta d'Amèrica. El tema de les dades inexactes apareix també en la correspondència amb Cerdà i Rico. Per exemple, a la carta 66, Cerdà explica que la seva visita als arxius gallecs durant una estada a Galícia li permeté esmenar "muchísimos errores" de la Crónica d'Ambrosio de Morales. Hi ha més comentaris al voltant del tema a les epístoles 24, 25, 68, 85 i 98, entre d'altres, però la idea sobrevola implícitament tot l'epistolari. A la carta núm. 12 de la correspondència amb J.B. Muñoz, aquest escriu a Gregori Maians, referint-se a la Defensa del Rei Witiza de Juan de Mariana: "Siempre he procedido con desconfianza en la letura de nuestros historiadores. Sin embargo les havía creído en lo que referían de Witiza. Ahora, con los sabios avisos de Vm., caminaré con más conocimiento i com menos ligereza. Yo bien entiendo que la historia deve constar de hechos verdaderos. Pero no creía fuera vicio de un historiador el referir ciertas cosas, de que no se tiene certeza, con tal que no se les dé más valor del que se merecen".
Pel que fa a les qüestions literàries, el concepte que podem identificar amb més claredat és el de delectare et prodesse, perquè els corresponsals s'hi refereixen repetidament. G. Maians creu fermement en aquest principi clàssic: s’ha d’aprendre de manera que resulti plaent, però la cultura, la literatura, tenen la finalitat principal de transmetre algun tipus d’ensenyament. Per a tots ells, és indiscutible que la literatura ha de tenir una finalitat didàctica, ha de ser útil. En cas contrari, no els resulta vàlida. Aquesta concepció els fa rebutjar certes obres del passat (especialment del barroc, fet que explica l'enfrontament del neoclassicisme amb el barroc, "l'anti-barroc") i preferir uns gèneres a uns altres (la poesia resulta poc valorada perquè és un gènere amb poca utilitat didàctica). En canvi, el teatre ofereix més possibilitats. El marcat esperit científic de la Il·lustració es fa extensiu a la literatura. Els il·lustrats s'emmirallen en les obres de l'antiguitat clàssica. La recuperació del cànon clàssic és un dels camins per aconseguir l'imprescindible didactisme. A la carta 58, Cerdà i Rico enfronta les obres clàssiques amb "los malos libros que se suelen interpretar en las escuelas". També trobem, per exemple, la desqualificació de llibres "inútiles" com Estevanillo González (carta 100, correspondència amb Cerdà) o d'autors concrets (Góngora, per la seva obscuritat, la qual cosa incideix en les idees antibarroques, carta 96). En canvi, apareix l'elogi dels autors que aconsegueixen la desitjada fita d'ensenyar de manera plaent. En aquest sentit, a la carta 35 (entre J.A. Maians i Carles Andrés), Maians diu que el "Viage entretenido, de Agustín de Rojas, divierte y enseña" i, a la carta 39, lloa l'obra de Joan Andrés de manera clara: "... i es tan singular la que Vm. nos comunica de su hermano que deve andar en manos de todos, i en especial de los más eruditos, por contener una historia literaria nueva i sumamente agradable, i que es propia de la nación, que la deve apreciar como obra original". Clarament ho expressa també a la carta 52, quan escriu a Carles Andrés: "Los escritos Andresianos tienen la excelencia de enseñar deleitando. Parece que no puede añadirse otro elogio... No empalaga su dulzura, sino que aviva el gusto y le fortalece".
Hom pot relacionar l'anti-barroc amb altres conceptes clau de les idees literàries il·lustrades, com la importància de la "claredat d'estil" i de l'"eloqüència" enfront de l'obscuritat de gran part dels textos barrocs (de Góngora, de Quevedo, etc). A la carta 115 (amb Cerdà), Gregori Maians lloa Núñez i la “perfección con que escribía”: "Ningún erudito moderno ha escrito comentarios, ni tan llenamente eruditos, ni con más sobria erudición, i oportuna, ni con igual eloquencia”. La claredat d'estil incideix en el didactisme, perquè facilita la comprensió de les idees del text. L'erudició no està renyida amb un estil entenedor i que pretengui ser útil i ensenyar, sinó tot al contrari. Un erudit es caracteritza per la claredat a l'hora de transmetre el coneixement.
A la carta 8 amb Cerdà, G. Maians opina sobre poesia en relació amb uns poemes propis que Cerdà li va enviar. El desanima en el propòsit de continuar fent poesia i li critica les errades, tant de forma com de contingut. Se’n desprèn clarament la importància de la "versemblança" ("¿Cómo ha de aver nubes sobre las estrellas?") i la idea de la poca utilitat de la poesia, que és desqualificada per Maians, excepte si es tracta de grans poetes (curiosament, ja hem vist com un autor barroc com el Rector de Vallfogona és lloat en més d'una ocasió). L'esmentada epístola núm. 8 és especialment important per il·lustrar els conceptes clàssics de versemblança i de decòrum, que l'ideari estètic de l'època defensa aferrissadament. L’obra literària ha de ser coherent i ha d’encaixar dintre de les expectatives del lector o de l’espectador. La mesura i la versemblança són fonamentals. Queda palès que la imitació de la realitat ha de ser el referent, tot i que les cartes no esmenten de manera explícita el concepte de "mimesi". Entre línies, podem llegir les referències al concepte de decòrum, que tots els corresponsals defineixen implícitament a través de les seves opinions. El decòrum és la forma perfecta de proporció i equilibri, que també està en la base del concepte del “bon gust”. La literatura no pot contenir res desproporcionat ni monstruós, ni escenes truculentes ni finals inesperats o injustificats. Des d'aquest punt de vista, la crítica a gran quantitat de textos barrocs (poesia, teatre) s'omple de sentit.
Malgrat que el concepte de "bon gust" no apareix definit amb claredat, el podem resseguir a la carta 94 entre G. Maians i Cerdà, on Maians manifesta: "Las Comedias de Plauto romanzadas insensiblemente irán introduciendo el buen gusto en la lengua latina, i de la inteligencia de este lenguage nacerá la aplicación a la erudición original". També a la carta 162, de J.A. Maians a Cerdà, on valora "los sonetos huidizos que recogió Timoneda, cumpliendo en esta coleccioncilla con su oficio de propagar el buen gusto, i nosotros ahora con el de conservarle i fomentarle". I a la carta 187 -de 1783, quan Gregori Maians ja havia traspassat-, on el seu germà el recorda, juntament amb Josep Finestres, i comenta de tots dos: "Éstos fueron dos amigos en quienes concurría un mismo carácter i uniformes entre sí, por aver estudiado sin directores de buen gusto, en una misma ciudad, unas mismas aulas, infatigables en el trabajo, aplicados a la enseñanza de la juventud, sin diversiones ni juegos, ni distraimientos de pleitos ni del foro, atinados en sus juicios, sin embidia ni interés, llenos de candor, de verdad i de celo del adelantamiento de sus universidades, provincias i nación...". Tal vegada aquest elogi sintetitza molt bé allò que havia de ser la figura de l'intel·lectual il·lustrat, si més no des de l'òptica peninsular, on el corrent no té de cap manera l'inequívoc caràcter laic que posseeix a França. De fet, l'elogi finalitza així: "... hombres bondadosos, de irreprehensibles costumbres i christianos de veras".
