El text representa el canvi que va experimentar la concepció clàssica dels gèneres teatrals de la comèdia i la tragèdia a l’àmbit hispànic i el reconeixement de la gènesi d’un nou model teatral espanyol.
Els primers versos de l’epístola presenten, breument, les característiques de la comèdia i tragèdia romana i la seva pervivència d’alguns dels elements clàssics en obres contemporànies. Per exemple, en aquest sentit és significativa la referència a dues obres de Jerònim Bermúdez (v.30) , publicades el 1577: Nise lastimosa i Nise laureada. Aquest autor gallec havia intentat d’introduir novament la tragèdia clàssica, seguint els cànons aristotèlics. Però, la intenció d’Artieda és expressada amb claredat quan diu: “Pero como lo antiguo al fin se acaba”
La mescla entre els dos gèneres dramàtics clàssics és present en aquesta epístola, això facilitarà l’aparició del nou gènere popularitzat i canonitzat per Lope de Vega uns anys més tard: la comèdia nova o tragicomèdia. Com d’altres autors del moment, que han estat anomenats prelopistes, Rey d’Artieda utilitza conceptes clàssics com veritat, decòrum o parts, per justificar una nova pràctica dramàtica que combina aspectes de la comèdia i de la tragèdia que anteriorment havien estat presentats com a contraris.
