Ferreres utilitza textos poètics, bàsicament propis, per exemplificar la capacitat de la llengua catalana per ser usada en tots els registres, inclosa la poesia i la literatura culta. Clara animadversió i un marcat enfrontament amb el castellà, constant terme de comparació. No intenta establir cap preceptiva, però defensa la llengua legitimant-la a través de la seva capacitat literària, avalada pels exemples que reprodueix. No hi ha una adscripció explícita a cap model clàssic, però es repeteix la creença recurrent de la valoració de la llengua en funció de la seva procedència de la font llatina i de la seva analogia amb el llatí (idea que una llengua té més valor si s’allunya menys del model del qual prové). Hi ha barreges d’idees, perquè també hi apareixen elements mítics i religiosos.
