El sopar de cendra

«[El sopar de cendra és, segons el seu autor] un convit tan gran, tan remenut; tan magistral, tan discipular; tan sacríleg, tan religiós; tan alegre, tan colèric; tan aspre, tan joiós; tan secament florentí, tan grassament bolonyès; tan cínic, tan sardanapalesc; tan lleuger, tan seriós; tan greu, tan burlesc; tan tràgic, tan còmic, que considero que no hi trobareu poques ocasions d’esdevenir heroic i desemparat; mestre i deixeble; creient i descregut; alegre i trist; saturnià i jovial; lleuger i feixuc; ronyós i liberal; simiesc i consular; sofista amb Aristòtil i filòsof amb Pitàgores; rialler amb Demòcrit i plorós amb Heràclit. Vull dir que quan l’hagueu ensumat amb els peripatètics, l’hagueu menjat amb els pitagòrics i l’hagueu begut amb els estoics, potser encara l’haureu de llepar amb aquell que reia ensenyant les dents d’una manera tan amable que amb la boca es tocava totes dues orelles»