Tractatus de animi affectionibus

Tot i que les reflexions de Martí no s’insereixen en cap concepció global del coneixement o de l’ànima, sí que deixa clar des de l’inici que les passions no expansionen l’ànima, sinó que l’afebleixen i que un ésser humà greu i savi hauria de defugir-les. Les definicions de Martí, en alguns casos molt properes a tractats renaixentistes com el de Scaligero, se centren en les causes que originen cada afecte, en els símptomes dels que els pateixen i en la seva etimologia, però donen poques pistes sobre les connexions entre els diversos afectes i encara menys sobre la regulació del seu ús. L’austeritat informativa de Martí es pot interpretar com un empirisme extrem, però segurament té a veure també amb el caràcter inconclús del tractat, de manera que les informacions acumulades haurien pogut generar comparacions i valoracions més aclaridores. 

La connexió d’alguns dels afectes descrits al tractat amb els efectes que les poètiques assignen a la literatura són evidents. Tot i que Martí no faci cap esment a la recepció artística, defineix passions tan connotades en aquest aspecte com temença, compassió, dolor, angoixa, tristesa, alegria, sorpresa, il•lusió, desig. Sí que exemplifica algunes passions a partir de ficcions literàries: el luctus (dol) d’Aquil•les davant la mort de Patrocle a l’Odissea o el de Cleòpatra per Marc Antoni a les Vides paral• leles; la pigritia (mandra) de Misides a l’Andriana de Terenci; la conturbatio (torbació) amenaçant que el sol és capaç de mostrar-nos, tal com explica el llibre primer de les Geòrgiques; la trepidatio (convulsió) de Turn lluitant amb el lleó a l’Eneida o la de Príam quan Alexandre es prepara per lluitar amb Menelau a la Il•líada; la religio (superstició) dels romans a l’Eneida...