El tractat parteix de l'afirmació que les comèdies només mereixen ser perseguides si atempten contra les idees cristianes i contra la societat. Bisbe legitima el seu discurs fent referència a un important conjunt d'autoritats del món clàssic, les idees dels quals subscriu i considera que es poden aplicar al món coetani.
En el capítol I, es remunta a l'antiguitat clàssica i caracteritza històricament allò que s'entenia per comèdia. Segons Donat, comèdia "és una fábula, una ficción, un sucesso fingido, una maraña en que se representan diversos tratos y costumbres, assí de ciudadanos y gente de estado mediano, como de gente común y vulgar, con los quales podemos ser instruidos de cosas que pueden ser útiles y provechosas para el concierto de la vida, y de aquello que puede dañar". Citant Tertulià, diferencia entre tres gèneres dramàtics: tragèdies, comèdies i sàtires. El conjunt de les tragèdies, comèdies i sàtires es pot englobar dins del concepte de fabula, que comprèn "todas las especies y suertes de representaciones que se hacen en el teatro".
Cita també Vitruvi a través dels comentaris de Daniele Barbaro. Segons Vitruvi, hi ha espectacles que serveixen per recrear i distreure, i d'altres que van encaminats "al estudio de la guerra y del trabajo". Tanmateix, per a ser acceptats, han de tenir com a finalitat la "salud y ornamento de la patria" y no poden contenir elements deshonestos ni lascius.
Caracteritza les primeres tragèdies com a gènere adreçat a la glòria dels déus i que criticaven l'ambició i l'arrogància dels poderosos; per tant, útils a la societat. La comèdia "vella" també es feia per palesar els vicis humans, mitjançant la seva personificació en ciutadans concrets. Això ajudava a promoure els bons costums. Per tant, també era útil. El problema sorgeix, segons Donat, quan de vegades s'atribuïen defectes i vicis inexistents a homes bons i honrats. És per això que la llei va prohibir parlar de persones concretes al teatre. Aleshores apareix la sàtira, "con las quales reprehendian a los ciudadanos sin nombrarles por sus nombres propios". Tot i que els al·ludits es reconeixien, no es podia demostrar. Més tard apareix la comèdia "nova", on no hi ha la intenció de fer referència a cap personatge en particular, sinó que es representa un argument comú i general a tothom. Fins aquest moment, Bisbe considera que tant tragèdies com comèdies han resultat bones i útils "como queda declarado, sin duda son dignas de loor y alabança".
Però la comèdia mal representada pot esdevenir dolenta i perjudicial. Cada comèdia s'ha d'analitzar separadament. Des del punt de vista de la teologia, la finalitat de l'obra i les circumstàncies de la representació són definitives per saber si es tracta de comèdies bones o dolentes.
Bisbe exposa el seu ideari, basat en el pensament de sant Tomàs. Malgrat que intenta mantenir la idea que les comèdies no són dolentes en elles mateixes, només les considera profitoses si fan referència a qüestions religioses que desperten devoció: "haber despertado lágrimas de compunción y haberse sacado dellas algunas conversiones maravillosas de pecadores". No denigra la dualitat delectare et prodesse, perquè "es justo que haya lo uno y lo otro, porque con lo uno se recree y divierta el ánimo cansado con las ocupaciones diarias; y con lo otro salga enseñado y edificado". Cita Sant Agustí, Sèneca, Aristòtil, Plutarc i Cató per justificar que la distracció també és necessària i, literàriament, ho il·lustra amb exemples de Garcilaso i Ovidi. També cita exemples de la Bíblia, de Grècia i de Roma. Defensa els jocs i espectacles públics. Ara bé, totes aquestes manifestacions de la diversió i de l'oci (incloses les comèdies) només poden ser tolerables si no mouen a la deshonestedat i a la lascívia. No poden ofendre Déu. Cita Sèneca: "No pienses que te aconsejo qualquiera entretenimiento, sino solo aquel donde se aprende prudencia, y se hallan pensamientos virtuosos".
Bisbe subscriu el pensament de Sant Tomàs, segons el qual, per tal que siguin lícites, les comèdies han de complir tres requisits:
1- Que no hi hagi actes, obres ni paraules "torpes, nocivas o dañosas".
2- Que no s'allarguin massa, ja que es podrien relaxar els ànims excessivament.
3- Que les representacions siguin "congruentes a la persona y al tiempo y al lugar". És a dir, no representar en llocs sagrats, en temps de quaresma, que no hi hagi a les comèdies personatges eclesiàstics, etc.
La desqualificació de la feina dels actors és rotunda, perquè promouen actituds i comportaments que representen un mal exemple. D'entrada, Bisbe no accepta que homes i dones de mala vida puguin fer certs papers (de Jesús o de la Mare de Déu, per exemple) en un escenari. Del comentari inferim dues idees bàsiques, que es mantenen al llarg de tot el tractat: que la gran majoria d'actors (i sobretot actrius) són gent absolutament immoral i indecent i que les úniques comèdies que Bisbe tolera són les religioses.
Tots els elements que intervenen en el desenvolupament de les comèdies són absolutament reprovables: "Todo cuanto se hace en las comedias, las palabras, las galas, copetes, tocas, voces, cantos, gargantas, el mover y revolver de ojos, las flautas, sacabuchos, cornetas i la misma maraña de la farsa, todo esto, dice el Santo (sant Tomàs), son torpezas muy grandes". Elements paratextuals absolutament denigrats. La temàtica de les comèdies (qüestions amoroses, eròtiques, sacrílegues, homicidis, violència, etc.) és contrària a la funció bàsica que haurien de tenir (convertir pecadors i exaltar les virtuts cristianes). Per tant, "la vista de las comedias es dañosa, cuanto el que las mira se inclina a lo vicios de deshonestidad o de crueldad, según los objetos que se representan". Teatre, doncs, com a escola de vicis, de males conductes, de pecats. Els gèneres menors encara són més grollers i mai no se salven. Encara que alguna comèdia compleixi els requisits d'honestedat i decència cristianes, l'entremès que s'hi representa a l'intermedi mai no els compleix: "Y si alguna comedia se representa de cosa buena, los entremeses que llaman han de ser de cosas de amores, embustes de rameras, enredos de terceras, riñas de rufianes, hurtos y engaños de criados a sus amos, y cosas semejantes".
En contra de l'argument d'alguns defensors de les representacions de comèdies (vegeu Diego Vich, Discurso en favor de las comedias), que manifesten que la lectura del text pot generar més exaltació perniciosa que la visió de la representació, Bisbe oposa la idea contrària. La representació pot empitjorar la perillositat del text: "Pues si la poesia (en materia de amores), leída tiene la fuerza que dicen estos autores, ¿qué será oída y representada, dándole los vivos colores y subiéndola de punto con el donaire del decir, con la desenvoltura en los meneos y gestos, con la suavidad de la música y instrumentos, con lustre de buenos y gallardos vestidos, en boca de una mujercilla de buena cara, de no buenas costumbres y mucha libertad y desenvoltura, qué efectos podrá causar?". Idea que desenvolupa també Crespí de Borja (vegeu Respuesta a una consulta sobre si son lícitas las comedias que se usan en España).
