Resums i materials de les ponències

III Col·loqui
MIRADES DE LA CIÈNCIA SOBRE EL TEMPS
EL CICLE DE LA VIDA

Sala de Professors de la Facultat de Filologia de la UB
19 i 20 de maig de 2016

1. Alfonso Alegre Heitzmann: La palabra del bosque.
2. Meritxell Blasco Orellana: Els jueus i el cicle de la vida.
3. Jordi Caixàs: Vides diverses en la ficció literària.
4. Trinitat Cambras: Els ritmes circadiaris al llarg de la vida.
5. Francesc Colom: Canvia la nostra forma d’emmalaltir amb el pas dels anys?
6. Robert Florido Llinàs: Biologia matemàtica: modelant vida i natura.
7. Joan Fonollosa: La necessitat de la mort: el paper de vells i joves en l’evolució humana.
8. Joan Fontana: «Descansa en pau si a bodes et conviden». Mort i miracles d'un pastor romanès.
9. Carme Junyent: Els cicles de la vida de les llengües.
10. Daniel López del Rincón: Arte y vida en el arte contemporáneo. Del arte de la tierra al bioarte.
11. Javier Martín Vide: Bioclimatología humana. La termorregulación en tiempo frío y en tiempo cálido.
12. Gerard Martínez Criado i Joaquim Arnau Querol: El cicle de la vida en els éssers humans. Un enfocament biopsicosocial.
13. Josefina Roma: Des d'abans del bressol fins més enllà de la tomba. La mirada de l'antropologia en la vida dels altres.
14. Manuel Salvador Tarrasón: La vida vista desde dentro. ¿Pronóstico cierto o equívoco?
15. Joan Vallès, Ugo D’Ambrosio, Teresa Garnatje, Airy Gras, Montse Parada: Del bressol al taüt: etnobotànica del cicle de la vida a les terres catalanes.
16. Joan Veny: En dir era, ja hem batut.

Alfonso Alegre Heitzmann: La palabra del bosque.

El bosque ha sido desde la Antigüedad más remota y en las más diversas culturas de Oriente y de Occidente el lugar de la leyenda, de la palabra que nace de su misterio insondable, de su silencio. La voz de los bosques es un universo adentro. Sin embargo, con el paso de los siglos, el ser humano ha ido olvidando esa voz. Consciente de ello, Friedrich Hölderlin, a finales del siglo xviii, exclamaba: “¡Oh esperanza! Muy pronto no serán esos bosques los únicos que canten el honor de la vida”. A pesar de todo, la esperanza de Hölderlin continúa hoy viva, por fortuna permanece en su poesía y en la obra de algunos poetas y pensadores de nuestro tiempo; pero, sobre todo, está en los bosques, que siguen ahí para quien quiera y pueda oír su canto, su palabra.

Meritxell Blasco Orellana: Els jueus i el cicle de la vida.

Aquesta comunicació té com a objectiu analitzar com el cicle de la vida marca les festivitats, els costums i, en definitiva, la forma de vida dels jueus. El naixement, la majoria d’edat, el matrimoni i la mort tenen associada la seva tradició d’alegria o dol amb una cadència que s’anirà transmetent de generació en generació.

Jordi Caixàs: Vides diverses en la ficció literària.

¿Qué es la vida? Es demana Segismundo a La vida es sueño. En el cas de la literatura es tracta ben bé d’una ficció, però darrere d’aquesta màscara s’amaguen les autèntiques vides dels éssers humans, aquelles que no explica la història oficial però que se’ns fan més properes a la nostra. Hi ha tantes vides, cicles vitals, com éssers vivim en aquest món. N’hi ha a qui el seu cicle se li acaba aviat víctima dels estralls de la guerra; n’hi ha que no es veuen capaços de viure-la els anys que els resta perquè l’amor els és rebec; d’altres es passen la vida perseguits per la justícia o potser hauríem de dir per la injustícia; d’altres viuen una experiència fructífera que els val per a tota una vida; n’hi ha que busquen gaudir-la com si cada instant fos l’últim que el seu cor els proporciona; hi ha qui a través de la seva obra ens descriu els diferents moments de la nostra existència; n’hi ha que espigolen els textos literaris amb l’afany de viure les altres vides, per compartir altres somnis...

Trinitat Cambras Riu: Els ritmes circadiaris al llarg de la vida.

Les persones estem despertes o dormides a determinades hores del dia, no només pel fet d’estar cansats, sinó pels senyals que genera el rellotge intern, estructura cerebral que dictamina els ritmes circadiaris. Aquests són oscil·lacions al voltant de les 24 hores que es manifesten en pràcticament totes les variables fisiològiques i conductuals. El funcionament del rellotge intern no és igual al llarg de la vida. Així, en nadons es manifesten principalment ritmes ultradiaris, a l’adolescència el ritme circadiari endarrereix d’horari, mentre que a la vellesa el ritme diari és fragmentat i s’avança. El desfasament entre els ritmes interns i els horaris externs pot donar lloc a un desajust circadiari, que suposa el trencament de l’ordre temporal intern i constitueix un risc per a la salut. Aquest desajust pot produir-se per la discrepància entre el rellotge intern i els horaris imposats per la societat, jet lag social, i adquireix una especial importància en adults joves i cronotips vespertins.

Francesc Colom: Canvia la nostra forma d’emmalaltir amb el pas dels anys?

Algunes malalties no psiquiàtriques estan clarament vinculades a una franja d’edat. És absolutament tan inhabitual patir galteres a l’edat adulta com artritis reumatoide a la infància. Amb les malalties psiquiàtriques, però, la cosa es complica molt més; la interferència entre variables evolutives i psicopatològiques és evident, com també ho és el fet que la majoria de malalties s’inicien a l’adolescència i prenen diverses formes al llarg de la vida.
En aquesta presentació mirarem de fer una vista general a la relació entre edat i fenomenologia psiquiàtrica i, anant una mica més enllà, intentarem reflexionar sobre com detectar grups d’alt risc de malaltia psiquiàtrica i quines coses podem canviar socialment i educativa per a exercir una prevenció adequada.

Robert Florido Llinàs: Biologia matemàtica: modelant vida i natura.

L’anàlisi matemàtica de tot tipus de fenòmens vitals, a partir de models basats en l’ús d’equacions diferencials i d’ordinadors com a tubs d’assaigs, dóna lloc al que es coneix com "biologia matemàtica".
Aquesta disciplina ens permet abordar l’evolució de sistemes complexos com el cervell o els ecosistemes, contribuint a l’avenç en multitud d’àmbits com poden ser les dinàmiques del càncer o de poblacions. Veurem com dóna explicació a fenòmens sorprenents relatius al cicle de vida, com ara el d’un dels insectes amb més longevitat: les cigales de la costa est dels Estats Units, que emergeixen de forma sincronitzada i precisa cada 17 anys, així com el del bambú gegant, que floreix exactament cada 120 anys fins i tot en ser trasplantat a un altre continent.

Joan Fonollosa: La necessitat de la mort: el paper de vells i joves en l’evolució humana.

La mort és el punt final del cicle de la vida; per tant n’és un component essencial. En el marc del model Nosce Te Ipsum, ja presentat en anteriors edicions, reflexionarem sobre el paper de la mort i els seus efectes en l’evolució, i la humana en particular, lligant-ho al concepte de progrés i al paper que hi juguen vells i joves. D’aquesta manera veurem com la renovació que implica la mort no és només un element inevitable, sinó necessari per assegurar que el món evolucioni i ho faci en sentit positiu, és a dir, que progressi. Com a colofó, plantejarem algunes preguntes incòmodes, sense resposta ara com ara, però que sens dubte seran alguns dels grans debats del segle xxi.

Joan Fontana: “Descansa en pau si a bodes et conviden”. Mort i miracles d’un pastor romanès.

En l’àmbit folklòric, la poesia romanesa més coneguda és, sense cap mena de dubte, la balada anònima Mioriţa [‘L’anyelleta’], present en centenars de variants arreu dels territoris habitats per romanesos. En la cèlebre versió recollida per Vasile Alecsandri, i publicada el 1866, mentre tres ramats ovins transhumen, dos pastors es conxorxen per assassinar-ne un tercer, i, així, quedar-se amb les seves ovelles. Casualment, una anyelleta escolta l’arteria dels dos malfactors i s’afanya a informar-ne la futura víctima, la qual en cap moment no es planteja defugir l’imminent perill cames ajudeu-me, sinó que, ben al contrari, acaba prenent una decisió que esdevindrà paradigmàtica a l’hora de casar la vida i la mort sota l’ègida del cosmos.

Carme Junyent: Els cicles de la vida de les llengües.

Els humans parlen dels seus orígens; això és, de fet, el que els diferencia de la resta d’espècies. No la capacitat de comunicar-se, sinó les característiques del codi. I des dels orígens de la humanitat el codi s’ha anat diversificant i, en aquest procés, creant formes infinites d’explicar la realitat. Aquest cicle segueix el curs de la humanitat mateixa i només es pot aturar si desapareixem com a espècie. Però aquestes formes de la diversitat han tingut destins diversos al llarg de la història. Quan un grup humà substitueix la seva llengua per una altra, es produeix el fenomen que coneixem com a mort de la llengua. Però que sigui possible, no vol dir que s’hagi de produir. Les llengües no moren de mort natural, sinó perquè els seus parlants han de pagar un preu massa alt pel fet de parlar-les. I en aquesta mort desapareixen formes alternatives de coneixement i representació. La humanitat no deixarà de parlar, però pot perdre bona part dels recursos que li permeten la creativitat. Fins a quin punt la truncació de tants cicles limita les possibilitats de comunicació i intercanvi de tots els humans?

Daniel López del Rincón: Arte y vida en el arte contemporáneo. Del arte de la tierra al bioarte.

Utilizar la vida para hacer arte. La voluntad de unir arte y vida es una pulsión que atraviesa todo el arte contemporáneo, desde los primeros años del siglo xx hasta la actualidad. A través del análisis de movimientos como el Land Art, el Arte Povera y, más recientemente, el bioarte, se abordarán distintas maneras de plantear el binomio arte y vida en los siglos xx y xxi, poniendo un énfasis especial en el trabajo artístico sobre la naturaleza: desde la naturaleza concebida como espacio de creación hasta su utilización como material artístico, pasando por la elaboración de discursos de carácter crítico.

Javier Martín Vide: Bioclimatología humana. La termorregulación en tiempo frío y en tiempo cálido.

El ser humano, como los demás mamíferos y las aves, es un animal homeotermo, o de sangre caliente, lo que significa que mantiene su temperatura interna prácticamente constante, entre 36,5 y 37º C, en condiciones de normalidad. La homeostasis tiene la ventaja de que permite a nuestro organismo estar activo en todo tiempo, a diferencia de los animales poiquilotermos, o de sangre fría, pero exige desplegar mecanismos de termorregulación cuando la temperatura del ambiente se aleja del nivel de confort (entre 20 y 25º C). Al margen de la ropa apropiada en cada momento y de la existencia de calefacción o refrigeración, en invierno no caemos en la hipotermia mediante el aumento del calor metabólico (con ejercicio físico) y la vasoconstricción, y en verano evitamos la hipertermia o fiebre con la reducción del calor metabólico al mínimo (reposo), la vasodilatación y, sobre todo, la pérdida de calor latente mediante la evaporación del sudor. Dos elementos modifican el papel de la temperatura del aire en la termorregulación. Con temperos fríos, el viento roba calor al organismo. En tiempo cálido una humedad del aire elevada reduce la evaporación del sudor, lo que dificulta la termorregulación (bochorno), y así la temperatura de sensación es superior a la que marca el termómetro.

Gerard Martínez Criado i Joaquim Arnau Querol: El cicle de la vida en els éssers humans. Un enfocament biopsicosocial.

Des que naixem fins que morim, els éssers humans ens desenvolupem seguint un cicle en què el pas del temps representa un eix en el qual es va ordenant una sèrie de canvis. Els canvis es poden classificar en tres grans grups: biològics, psicològics i socials. Els canvis són causa i conseqüència de la interacció entre aspectes hereditaris i ambientals. Tanmateix, a grans trets alguns d’aquests canvis es consideren propis de determinats moments de la vida. És a dir, estan associats a determinades edats. La maduració física i psicològica i els esdeveniments socials són, per tant, expressions del moment de desenvolupament de cada persona, que amb determinats "desplaçaments" es donen en tots els humans que comparteixen determinades característiques vitals (raça, creences, entorns culturals i educatius). En aquesta presentació farem una descripció d’allò que es considera característic del pas del temps (associat a les edats) en el sentit fisicobiològic i psicosocial.

Josefina Roma: Des d'abans del bressol fins més enllà de la tomba. La mirada de l'antropologia en la vida dels altres.

Quan els folkloristes van començar a descriure els costums dels sectors més tradicionals en les seves pròpies societats, van emprar un discurs cronològic vital, per a tenir la seguretat que no es deixaven cap configuració per estudiar. La cronologia sempre és una solució de tractament de dades. Així van anomenar les seves descripcions “del bressol a la tomba” per a destacar tot el cicle vital de les persones. Però avui sabem que, abans de néixer un infant, ja porta a sobre molts condicionants culturals, i que, després de la mort, en totes les cultures, es dibuixen els camins que porten als difunts cap a l’estadi d’avantpassats. Aquest cicle de la vida comprèn, a més, unes fites que marquen socialment els canvis fisiològics de les persones. Culturalment van acompanyats de rituals, a vegades molt complexos, per a deixar enrere un grup d’edat i assolir-ne un altre. Són el que anomenem els "ritus de pas". Totes les cultures en marquen uns quants, alguns molt generals, i altres són particulars d’una societat concreta i de la classe o grup que hi ha dins seu.
En definitiva, la nostra quotidianitat vital, que avui dia i en el nostre món es descriu com una línia, acotada en els seus extrems pel naixement i la mort, és molt més complexa i no és tan rectilínia arreu com la nostra societat de consum ens vol fer veure. Només cal mirar els diferents pobles que ens acompanyen, i les diferents solucions que s’han donat als mateixos problemes i enigmes, al llarg del temps, per a copsar com n’és, de rica i plena, la vida dels humans.

Manuel Salvador Tarrasón: La vida vista desde dentro. ¿Pronóstico cierto o equívoco?

La vida es una realidad que apreciamos siempre por los sentidos: vista, oído, gusto, olfato, tacto. No solo la ciencia nos ha llevado a verla desde dentro, porque hablamos de alma, de sentimientos, de ideas, que no se ven, no se oyen, pero existen, y se sienten. Hemos aprendido, sobre todo los médicos, y aún más los radiólogos como yo, a ver la vida desde dentro. Vemos los huesos, vemos el corazón, vemos el cerebro, vemos las células, vemos su funcionamiento. Hemos aprendido a ver el curso de la vida a través de los hallazgos internos. Si alguien tiene un infarto, morirá; si una mujer ha quedado embarazada, nacerá un nuevo ser. El problema se plantea cuando lo que hemos aprendido se vuelve contra lo aprendido. La ciencia de la vida no es exacta y nos depara giros inesperados, algunos de ellos agradables, otros no. Nos sorprende y nos atrae observar esta paradoja. De los hallazgos científicos se deduce un pronóstico, que posteriormente el cuerpo vital no cumple. La vida es fascinante.

Joan Vallès⁽¹⁾, Ugo D’Ambrosio^(1,2), Teresa Garnatje⁽²⁾, Airy Gras⁽¹⁾, Montse Parada⁽¹⁾: Del bressol al taüt: etnobotànica del cicle de la vida a les terres catalanes.
(1) Laboratori de Botànica – Unitat Associada CSIC, Facultat de Farmàcia, Universitat de Barcelona.
(2) Institut Botànic de Barcelona (IBB-CSIC-ICUB).

L’etnobotànica s’ocupa del coneixement i la gestió de la biodiversitat vegetal per part de les persones, tant d’allò que, amb el temps, ha anat constituint els paradigmes generals com d’allò que roman específic d’una o una altra comunitat humana. La part més aparent del llegat etnobotànic és constituïda pels noms i els usos de les plantes per part dels diversos grups humans. Entre les utilitzacions, les relacionades amb la salut i el benestar (sobretot, doncs, les alimentàries i les medicinals) predominen, però n’hi ha de moltes altres menes, i tant d’empíriques i materials com d’intangibles i immaterials. El temps cronològic és un dels factors importants que afaiçonen els maneigs i els usos de les plantes. En aquesta ponència ens ocupem d’aspectes relacionats amb el saber popular sobre les plantes aplicat als diversos moments del cicle de la vida de les persones. Sense cap mena de dubte, els vegetals juguen un paper de gran rellevància en les nostres vides, i això ho podem simbolitzar amb el naixement (després del qual se’ns col·loca en un bressol de fusta i s’ofereixen flors a la mare) i la mort (després de la qual se’ns col·loca en un taüt, també de fusta, i, igualment, se’ns ofereixen flors), dues fites entre (i fins i tot abans i després de) les quals passem per molts episodis que tenen a veure amb plantes. Ho farem en l’àmbit lingüisticocultural català i basant-nos en dades que el nostre grup de recerca (www.etnobiofic.cat) ha anat recollint en els darrers 25 anys.

Joan Veny: En dir era, ja hem batut.

Intentaré fer veure com els elements de la cultura material (i també espiritual) propis de la societat preindustrial i preturística han canviat respecte al segle xxi. Analitzaré els noms d'eines i de feines agrícoles (l'arada, maneres de llaurar, de batre...), de la gastronomia, dels oficis, dels costums..., comparats amb l'època actual. Veurem com moren certs referents amb les seves paraules, com són substituïts i com en neixen d'altres.