L’edició de les obres alquímiques transmeses per manuscrits d’ús pràctic és una nova línia de recerca, que s’obre amb la meva tesi doctoral, que és també la primera en català sobre textos alquímics. Es tracta d’una aportació fonamental per entendre en el seu conjunt el procés de vernacularització de la ciència en la Edat Mitjana i el Renaixement. El meu és un treball d’edició, anàlisi filològica i historicocultural sobre una part dels textos vulgars copiats en una miscel·lània alquímica inèdita, conservada a la Bibliothèque nationale de France a París (ms. Esp. 289). La miscel·lània del segle XVI, que es remunta a un antígraf del segle XIV, conté el Testament, el tractat principal i més antic del corpus alquímic pseudolul·lià, entre d’altres obres cabdals centrades en l’alquímia mèdica o de l’elixir. Així mateix he començat un treball de catalogació i estudi del vocabulari especialitzat de l’alquímia en català antic, que és absent en els diccionaris històrics de la llengua catalana (DCVB, VFaraudo). A més a més, he pogut definir el perfil del copista Jaume Mas, fins ara desconegut: un alquimista-fargaire català “de la vila de Bagà” (Alt Berguedà), una posició d’accés estratègica per a la Cerdanya, on hi havia meners d’òxids de ferro. D’altra banda, les dades recollides sobre alquimistes practicants han reforçat la idea de l’existència d’una “escola” d’alquimistes de l’àrea occitanocatalana, on l’alquímia es desenvolupà per primer cop a Europa. Aquests alquimistes treballaven per als reis, però també en nom propi, practicant l’alquímia de l’elixir, orientada a la cura de la salut i a la recerca d’una medicina universal per a aquells que no podien accedir a les cures mèdiques. Pertanyien a la burgesia o podien ser frares, especialment vinculats al moviment reformador dels franciscans espirituals com és el cas de Joan de Rocatalhada sobre el qual aprofundiré en els meus estudis post-doctorals.