Maria Paredes, doctora en Filologia clàssica per la Universitat Autònoma de Barcelona, és autora del capítol sobre el concepte d’Il·lustració del volum IV de la nova Història de la literatura catalana, dirigit per Josep Solervicens, dintre de la sèrie in fieri que coordina Àlex Broch. La seva intervenció es va centrar en els aspectes conceptuals i metodològics que ha emprat per vertebrar l’elaboració d’aquest capítol, és a dir, com ha pensat i ha estructurat la reflexió sobre el marc teòric de la Il·lustració i com s’aplica aquest marc a l’àmbit català, partint de la premissa que, per entendre el discurs dels textos literaris, és necessari prendre en consideració els factors epistemològics que envolten la producció i la recepció del textos.

Així, doncs, el concepte d’Il·lustració que es defensa a la Història de la literatura és deutora de l’aplicació del model epistèmic que Focault presenta a L’archéologie du savoir (1969), en què defineix episteme com un conjunt de relacions o pràctiques discursives inconscients que vertebren el llenguatge propi d’una època, la qual cosa, aplicada al nostre cas, permet de parlar de literatura il·lustrada diferenciant-la de la literatura escrita a l’època de la Il·lustració.

Segons Kant, la Il·lustració és l’etapa de la humanitat en què es fa el salt de les tenebres a la raó i es produeix un procés cognitiu real en què apareix una veritable capacitat crítica; no és una etapa a la qual es pertany, sinó una via d’alliberació en què es fa ús de la raó sense la submissió a cap autoritat i, per tant, en aquest context, la literatura esdevé el vehicle central de l’afirmació d’un nou saber i d’un nou estil de pensar. Per tant, el concepte d’Il·lustració que planteja la llatinista al seu capítol del volum IV de la Història de la Literatura catalana, està basat en un model epistèmic i epocal, que defuig les etiquetes pròpies de denominacions estètiques o perioditzadores i que no identifica la Il·lustració amb el segle XVIII, precisament perquè, en aquest segle, conflueixen altres epistemes. A més a més, gràcies a la tasca que exerceixen els filòsofs de l’època, podem parlar de la Il·lustració com d’un fenomen paneuropeu que es diversifica en models diferents a cada territori; és a dir, hi ha un episteme unitari que actua com a superestrat que es manifesta de manera diversa segons el substrat de cada territori específic, segons les estructures polítiques, econòmiques i socials, i segons el nivell cultural de les classes mitjanes, el sistema jurídic, la relació de poder polític amb els literats i, sobretot, l’acceptació d’una nova concepció de la religió revelada. D’aquests models, el més clar i influent acabarà sent el de signe francès, de manera que es pot afirmar que la consolidació del pensament il·lustrat europeu s’expressa en llengua francesa.

La Il·lustració catalana és, en realitat, un amalgama de models que es manifesten de manera diversa dins de l’àmbit geogràfic, condicionats per les conseqüències de la integració progressiva d’una part del territori a França, per la Guerra de Successió i per les successives ocupacions britàniques i franceses. Una de les diferències principals és l’ús de la llengua perquè, mentre que a la major part de territoris, el català queda reduït a un ús dialectal, a Menorca és considerada una llengua de prestigi i apta per a la literatura culta.

Mireia Martí Torras