Marinala Garcia exposa els resultats obtinguts fins ara en el marc d’un projecte en curs de la Universitat d’Alacant: l’estudi d’un dels còdexs que conté la traducció catalana de la Legenda aurea o Flos sanctorum de Jacobus de Voragine: el manuscrit E (El Escorial, N-III-5). Altres testimonis ja han estat editats: Maneikis & Neugaard (Vides de sants rosselloneses, 1977) editaren el ms. P (París, BNF, ms. Esp. 44), amb variants del ms. B (Barcelona, BUB, ms. 713), i Rebull (Llegenda Àuria, 1976) edità el ms. V (Vic, ABEV, c. 174 L), també amb variants de B. Hi ha encara dos testimonis manuscrits més, pendents d’un estudi complet: M (Madrid, RAH, cod. LXXXVIII) i R (Barcelona, ACA, Ripoll 113), i diversos incunables que han estat analitzats en la tesi doctoral d’Hèctor Càmara (2013). Malgrat la complexitat de la tradició catalana de la Legenda aurea (ja molt complexa en llatí, a causa de les diverses redaccions del text), hi ha proves suficients per considerar que tots els testimonis contenen una mateixa traducció. Pel que fa a les relacions entre els testimonis, Garcia aporta més evidències de l’existència de dues branques en la transmissió manuscrita catalana, que ja indicà Coromines: PB i EV.

El ms. E, segons reconeguts experts en paleografia actuals, es pot datar a la primera meitat del segle xiv (Zarco Cuevas l’havia datat a final del xiii); és, doncs, més antic que V i, per tant, el representant més reculat de la branca EV. Es tracta d’un còdex en paper bellament executat; es conserva íntegrament. Sembla que procedeix del convent dels dominicans de València i que posteriorment va formar part de la col·lecció del comte-duc d’Olivares. Al primer foli duu el títol Flos sanctorum, conservat únicament en aquest testimoni. Un cop completada la transcripció del manuscrit, s’està comparant amb la dels altres testimonis. És l’únic que conté la vida de sant Ponç, i hi manquen les vides núm. 53-63 (d’acord amb la numeració establerta en l’edició crítica del text llatí a cura de Giovanni Maggioni, 1998). Destaca el fet que el text d’algunes vides està tan deturpat que és inintel·ligible, mentre que el d’altres presenta una sintaxi diàfana. Així mateix, en alguns casos el text està notablement resumit respecte el dels altres testimonis, mentre que en altres casos és més extens. Es podria aventurar que aquest manuscrit, o un antecedent seu, fos fruit de la còpia de diversos copistes; de moment encara s’ha d’estudiar quantes mans hi han intervingut. Pel que fa a la llengua, presenta un català més madur, amb menys arcaismes i occitanismes que P. Garcia il·lustra totes aquestes característiques amb diversos exemples, comparant el text de E amb els dels altres testimonis.

Garcia conclou que, per tal de poder fer una edició solvent de la traducció catalana de la Legenda aurea, cal estudiar la versió de cada vida que ofereix cadascun dels testimonis, inclosos M i R, que encara s’han de filiar. Atesa la complexitat de la transmissió catalana, i especialment les diferències entre els testimonis, és difícil d’elaborar-ne una edició crítica, però es podria editar E com a representant més antic de la seva branca, incloent-hi tota la informació possible sobre les versions dels altres testimonis.

Raquel Parera Somolinos