La posició de Ramon Llull davant la tradició literària, com és sabut, és innovadora. Les seves propostes desborden els límits dels gèneres tal com eren coneguts, d’acord amb la intencionalitat última de l’Art, fins al punt de configurar una “nova literatura”. També el miracle marià, com a gènere narratiu, deriva en una nova direcció en Llull. Des de l’eclosió llatina el gènere anava lligat a la historicitat del miracle narrat; en Llull es presenta deliberadament com a ficcions imaginàries. En tot el seu corpus són escassos els exempla de tipus històric, hi predomina en canvi la invenció personal de nous arguments: faula (com el Llibre de les bèsties), conte versemblant (Llibre de meravelles) i l’exemple al·legòric o “artístic” (Arbre exemplifical). Aquesta creació i transformació de la matèria mariana existent es pot considerar excepcional en la manera de fer literatura a l’Edat Mitjana, però no és estranya en la producció lul·liana. S’inscriu en una praxi que abasta tot el seu camp d’actuació. En aquest cas, però, la invenció i l’atribució de miracles falsos és una novetat no exempta de gosadia.

Aragüés distingeix tres models de miracle en la manera de fer de Llull, respecte la tradició: Primer, els que creen trames completes, que contrasten amb les col·leccions marianes conservades; segon, els que parteixen d’un miracle històric, recreat amb variacions; i tercer, els que assignen un miracle inventat o transformat a un protagonista creat per Llull, com és el cas del Llibre d’Ave Maria. Aquestes creacions, ex professo, parteixen de la literatura mariana existent, però són integrades amb naturalitat en l’obra del beat. La principal novetat és la definició del miracle com a gènere fictici. Un salt endavant respecte aquesta concepció fictícia està encara en el Llibre de Santa Maria, en el qual el miracle es torna encara més inaudit i amb un to intel·lectual més elevat. Les seqüències marianes tenen a veure amb la doctrina de la primera i la segona intenció, són “miracles teològics”, i tenen un caràcter hipotètic o virtual, és a dir, presenten casos sotmesos a reflexió, simulacres narratius ad hoc, orientats a entrenar l’enteniment del lector. Aquesta virtualitat també es troba a l’Arbre exemplifical, que és encara més transgressor pel fet de fer de Maria no només personatge o protagonista de l’exemple, sinó narradora i creadora de contes. En fa una veu creadora, delegada de la ficció, com ho són altres personatges de les ficcions lul·lianes. Un exemple més, doncs, de la novetat en el tractament lul·lià de la literatura, que esdevé un univers de ficció autosuficient.

Arnau Vives