Xavier Torres (Universitat de Girona) el 28 de maig va parlar de «Música i societat: l'oratori italià a la Catalunya borbònica», una recerca seva en curs. No es tracta d’una recerca musicològica o literària sinó d’una història social de l’oratori, analitzat des de la perspectiva de les discussions intel·lectuals, fonamentalment teològiques, de l’època, i a partir de la identificació dels impulsors i dels receptors de l’espectacle musical, adaptant a l’àmbit català les recerques que Ruth Smith aplicava als oratoris de Händel i Victor Crowther als oratoris bolonyesos entre 1650 i 1730. 

Convençut que la música pot dir moltes coses sobre la societat que la produeix, Torres ha reunit un ampli corpus textual de l’oratori català, a partir dels llibrets impresos a l’època, malauradament sense partitures, i n’ha identificat els impulsors i els receptors, és a dir les vies de finançament de l’espectacle i l’auditori. Integren el corpus prop de 400 impresos editats (i representats) entre 1710 i 1830, majoritàriament a la ciutat de Barcelona i conservats a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Nacional de Madrid. Són oratoris produïts a Catalunya per mestres de capella i escriptors catalans, receptius a la moda sorgida a Itàlia i ben present també al Principat: entre 1710 i 1712 la capella reial havia representat a Barcelona L’esaltazione di Salomone del compositor napolità Nicolò Porsile. A partir de l’elevada xifra d’oratoris localitzats només al Principat i de les informacions obtingudes sobre els oratoris a València i a Palma de Mallorca, Torres va constatar que a la península ibèrica els oratoris tenen un gran èxit als territoris de parla catalana de la Corona d’Aragó, però, en canvi, molt poca incidència a la Corona de Castella. 

Pel que fa al públic dels oratoris, tot i que el Baró de Maldà al Calaix de sastre es refereix al «poble», Torres va diferenciar entre «poble» i «populatxo» a l’època i va argumentar les raons que fan pensar en un públic no aristocràtic, però sí força més exclusiu del que fins ara s’havia cregut. En aquest sentit l’oratori esdevé una de la vies de sociabilitat d’una certa elit local, formada per notaris, mercaders i burgesos, un dels elements que permeten construir una imatge dels patrocinadors, aplegats en confraries devocionals molt actives, com la de sant Antoni de Pàdua, la de sant Francesc de Siena o la de l’Oratori de sant Felip Neri. Prop de la meitat dels oratoris aplegats van ser promocionats per jesuïtes, seminaristes i oratorians. La congregació mariana o jesuítica va protagonitzar ella sola 41 peces; el Seminari Tridentí o Col·legi de Montalegre, 37; i els estudiants de sant Sebastià, dels clergues regulars menors, 33. Les dades sobre la composició social d’aquestes confraries són escasses i no sempre homogènies però, les primeres prospeccions en aquest àmbit n’avalen el caràcter poc popular i la conversió de l’oratori en un signe d’estatus social. Torres va confrontar les informacions obtingudes a Catalunya amb els estudis sobre els oratoris italians. 

Res no sabem de les qualitats musicals de l’oratori català, en canvi la qualitat literària dels llibrets sembla bastant limitada. Tot i això, caldria una anàlisi específica de les trames bíbliques d’aquests textos i una confrontació amb les dels oratoris italians per arribar a conclusions sobre la qualitat i l’originalitat dels llibrets catalans. Ideològicament els oratoris catalans articulen, amb modulacions diverses, l’exaltació tridentina de l’Església militant. Un bon exponent, El triunfante Moisés, de 1743, que descriu la travessa del desert del poble de Déu i les hostilitats subsegüents amb els amalequites, s’inicia amb el crit de guerra: «Al arma soldados, mostrad valor,/ muera ese enemiga, perezca ese infiel» i acaba amb un càntic exemplaritzant: «Josué, fuerte en la guerra/ la Iglesia defendió/ rompiendo a la malicias/ las fuerzas, la opinión».