Cesc Esteve (Universitat Autònoma de Barcelona) va dedicar la seva sessió del seminari del 18 de desembre a «La poètica de la història popular al Renaixement». Al segle XVI, la historiografia presenta dues categories: la primera, la de formes cultes, original i escrita en llatí, és la que correspon a les obres que provenen de l’Antiguitat i a les dels humanistes; la segona és la de les formes populars, que glossa o sintetitza els tractats clàssics o humanístics en llengua vulgar. Esteve afirma que no sempre aquesta segona categoria és una simplificació reduccionista de la primera, sinó que guarda moltes més relacions amb les formes cultes de les que es pressuposen. 

Segons ell, la popularització de la historiografia va lligada al creixement de nous grups socials, que signifiquen un nou mercat. És el fet de ser obres breus el que caracteritza definitivament el gènere, destinat a aquest nou mercat. Esteve apunta que sovint s’ha pensat que aquestes històries breus en llengua vulgar estaven destinades a un públic inculte que només vol l’anècdota, però que aquests volums es poden trobar a les mateixes biblioteques que les obres «cultes» i que, molt sovint, estan anotats, la qual cosa implica una lectura atenta i erudita. Aquestes evidències fan pensar que el tipus de lector per a les obres de les dues categories historiogràfiques és el mateix. 

En aquest punt Cesc Esteve se serveix de dos exemples: les traduccions de Seyssel i el projecte editorial de la Collana històrica. Pel que fa al primer exemple, les traduccions al vulgar de Seyssel d’obres de Tucídides, Xenofont, Diòdor de Sicília, Eusebi de Cesarea, Apià d’Alexandria o Justí entre 1527 i 1559, apunta l’ús més pragmàtic de les traduccions enfront dels originals «cultes», sovint servien per a l’adoctrinament polític; un altre aspecte important d’aquestes obres va ser el de servir de base per a moltes de les traduccions en altres llengües. Tenint en compte aquesta premissa les traduccions de Seyssel es presentaven despullades d’ornaments, per tal que fos més fàcil arribar a la substància de la història. El públic de Seyssel era ben específic i és que va regalar els seus llibres, en volums ben luxosos, a diverses corts europees per tal que els llegissin tant aquells que havien de dirigir l’estat com els que hi participaven, dels assumptes d’estat, l’alt funcionariat, que no tenia una formació específicament humanista. 

La circulació de les traduccions en aquestes corts, afegeix Esteve, era restringida, entesa com una plataforma d’ascensió personal. Seyssel entenia les traduccions com una manera d’educar el rei, interpretant d’una determinada manera els passatges de la història, de restringir-ne el poder per tal d’evitar que fos un tirà; de la mateixa manera, el mal ús d’aquest saber històric podia comportar riscos socials que havien d’evitar-se. Esteve va exemplificar-ho amb una lliçó històrica de Seyssel: qualsevol forma de govern popular està destinada al fracàs. L’autor dirigia la lectura amb aspectes com el pròleg o la tria de textos que revelessin millor aquesta lliçó. Precisament a causa d’aquesta concepció de la traducció Seyssel va decidir no publicar-les, per la dificultat que suposava la difusió històrica i el control ideològic dels lectors. 

El segon exemple que proposa Esteve, La Collana històrica impulsada a Venècia pels impressors Tommaso Porcacchi i Gabriel Giolito de’ Ferrari, que li serveix per problematitzar la història popular al Renaixement des del punt de vista ideològic i desmentir els prejudicis que consideren aquesta categoria històrica una reducció, simplificació de la categoria culta. Es tracta d’un gran projecte editorial, ideat a Venècia el 1560, que respon a la reflexió crítica creixent davant els nombrosos volums historiogràfics publicats a l’època i que consistia en la publicació de totes les obres historiogràfiques disponibles en vulgar de tal manera que quedessin ordenades cronològicament. Al mateix temps també volien traduir al vulgar, i publicar, tots els autors historiogràfics de l’Antiguitat. Els autors de La Collana aspiraven a conformar una història completa, sense llacunes, objectiva i fiable; és a dir, segons els criteris de l’època, perfecta. 

Paral·lelament, els editors volien publicar una col·lecció anomenada Joies de la història, on havien de quedar recollides les màximes i les lliçons que poguessin servir per al present. Esteve insisteix que aquest projecte editorial, que no buscava l’entreteniment sinó que es dirigia a lectors conscienciats de la importància de la història, demostra que la categoria popular no s’ha d’identificar necessàriament amb una simplificació històrica. Finalitza apuntant que el projecte no s’hauria pogut concebre sense l’ambició humanista pel que fa al saber.