Anna Fernández ha presentat els resultats de la seva tesi doctoral sobre l’estudi i l’edició crítica de la Medicina de pecat de Ramon Llull, obra pensada com una guia pràctica per a la sanitat espiritual dels cristians d’acord amb la primera intenció lul·liana. La presentació s’ha dividit en dues parts. La primera ha estat la descripció de l’obra —estructura i continguts— i de la tradició manuscrita, que presenta un stemma de dues famílies: la que transmet el text complet i la que n’ha conservat fragments separats. La tesi d’Anna Fernàndez situa la composició i difusió de la Medicina de pecat en el marc de la producció lul·liana, fent atenció al conjunt d’estratègies de promoció del projecte doctrinal i espiritual de l’autor. També analitza les dades relatives als processos compositius i de transmissió, en el tractat com a conjunt i en les seves unitats independents —els testimonis que presenten més errors i deturpacions— i descriu els esquemes de versificació i recursos formals, estructurals, temàtics i retòrics.

La recerca ha permès confirmar que la composició del tractat, en cinc parts, no respon a una unió de fragments independents  —hipòtesi que havia acompanyat l’obra fins ara— sinó que va ser composta com una unitat en una data propera al juliol de 1300, com indica el colofó. D’aquí la necessitat d’una edició crítica del text complet. També s’ha demostrat que la circulació independent, molt rica, del capítol D’Oració com a opuscle ja remet a Llull. No hi ha indicis, en canvi, per afirmar que la  circulació autònoma de De Trinitat es pugui relacionar amb l’autor.

La segona part de la presentació ha consistit en l’explicació dels criteris i procediments en l’elaboració de l’edició filològica, que ha estudiat la tradició completa del text, tant catalana —molt homogènia i amb un antígraf comú— com llatina (datada al s. XVIII); en total, dotze testimonis manuscrits, nou i tres respectivament. Només dos dels manuscrits, però, contenen l’obra completa: el ms. B, medieval, establert com a ms. de base, i el ms. P, del s. XVIII. L’estudi ha permès establir relacions clares entre els testimonis més moderns i els més antics, i ha fet èmfasi en la singularitat d’algunes còpies, com la del ms. M, feta per Guillem Pagès. Finalment, Fernàndez ha presentat l’anàlisi d’una mostra significativa de punts crítics del text i d’accidents de la tradició, aspectes rellevants de la casuística textual, del sistema de l’autor i de les còpies (del diasistema), i de punts relacionats amb els còmputs sil·làbics i mètrics de la versificació.

Arnau Vives