Angela Andrisano, de la Università degli Studi di Ferrara, el 18 de maig de 2011 va analitzar el plantejament teòric de Giovambattista Giraldi Cinzio a la Lettera sovra il comporre le satire atte alla scena. Figura emblemàtica del Renaixement científic i humanista, Giraldi va mantenir una posició intel·lectual que conciliava la tradició clàssica i les autoritats teòriques europees del moment i va defensar una innovació equilibrada de la tradició clàssica. Va estudiar de molt a prop la Poètica d’Aristòtil i l’Art poètica d’Horaci i se’l considera un pioner en la interpretació i els comentaris a la Poètica d’ Aristòtil. Segons Andrisano, la Lettera no ha estat mai sotmesa a una anàlisi crítica profunda i no s’ha tingut en compte la relació que hi ha en entre les consideracions teòriques de Giraldi i Aristòtil. El text oscil·la constantment entre la teoria i les informacions pragmàtiques i persegueix la voluntat de renovar el gènere teatral seguint, però, la tradició clàssica. L’autor és conscient que escriure per al teatre no és un mer exercici literari i que és important tenir en compte les exigències del públic, i per això mostra una atenció constant a l’escena i a la recepció de l’auditori. 

La carta tracta d’omplir els buits que havien deixat els tractats del món clàssic, ja que només Horaci, a l’Art poètica, fa alguna menció a la sàtira. La carta es divideix en tres parts: 1) el naixement de la sàtira a partir de les fonts clàssiques (Aristòtil, Horaci o Titus Livi); 2) la construcció de la sàtira; i 3) la diferència entre la sàtira i l’ègloga. Al primer apartat la sàtira s’explica en relació a la tragèdia, seguint de molt a la vora Aristòtil i Horaci. En el segon apartat és especialment interessant el fragment en què Giraldi concedeix una gran importància a l’espectacularitat i la recepció del públic. Per Giraldi, la representació de la sàtira inclou la teoria de les màquines dissenyades per crear «meravelles» i una escena selvàtica composta per boscos, coves, muntanyes i fonts. En aquesta part destinada a la composició és on més rendible és la teoria aristotèlica. La definició de la sàtira, per exemple, és gairebé una traducció de la definició de la tragèdia que es dóna a la Poètica. De fet, la base teòrica de la carta és el text d’Aristòtil (la font, però, s’esmenta poques vegades) i l’Art poètica d’Horaci, que Giraldi utilitza especialment per cobrir els buits del text d’Aristòril. Una de les fonts més citades, encara que sigui indirectament, és Virgili, i Giraldi demostra conèixer a fons l’Eneida, les Bucòliques i les Geòrgiques. Entre els autors clàssics, també s’esmenta Ovidi i hi apareixen Plató, Titus Livi, Plini el Vell i Varró. Les fonts que es poden identificar demostren que Giraldi és fidel als textos originals, sense manipular-los ni forçar- los. L'anàlisi dels elements de la sàtira adapta la metodologia que Aristòtil havia aplicat a la tragèdia, amb les diferències pròpies de cada tipus de composició. Seguint Aristòtil (la mimesi, la unitat de temps, la catarsi, etc.), Giraldi té la intenció d'esbossar les característiques d'un gènere que barreja de manera equilibrada els elements seriosos i còmics. La teorització, però, parteix de la tragèdia i, per això, Giraldi exigeix un final infeliç a la sàtira, la qual cosa ha de servir per contrarestar els risc d’excés de comicitat i per propiciar la catarsi, la finalitat que Aristòtil assigna específicament a la tragèdia i possiblement també a l’èpica.