La sessió del dia 17 de novembre va anar a càrrec de Joan Ferrer i Francesc Feliu, que van presentar la ponència titulada «La història d’un fantasma: a propòsit de la llengua dels jueus catalans», en la qual van valorar alguns problemes de recerca entorn d’aquest tema. En la primera part, Joan Ferrer, doctor en filologia semítica, va presentar les principals perspectives existents en l’estudi de la llengua dels jueus catalans: per una banda, la que parteix del supòsit que els jueus catalans parlaven un dialecte propi i, per l’altra, la que defensa que no és possible considerar que els jueus catalans parlaven una llengua amb trets diferents del català de l’època i del territori. Ferrer va indicar que la primera perspectiva es troba força arrelada en la tradició catalana, però va mostrar que la consideració del judeocatalà com a dialecte propi dels jueus catalans parteix d’un equívoc que es pot detectar en la definició «latin» de l’Encyclopaedia Judaica (1972), en què s’equiparen el Yddish i les diverses llengües parlades per jueus en l’àmbit romànic pel fet de ser escrites en alfabet hebreu; va advertir que les judeo-llengües només són explicables en termes d’aïllament de la comunitat, de manera que considerar que hi ha tantes judeo-llengües com comunitats jueves és una extrapolació no objectiva. Pel que fa a l’estudi de les traduccions catalanes medievals fetes a partir de l’hebreu, va indicar que cal tenir en compte factors com el gènere, els jocs de barreja de llengües i el mètode de traducció. Pel que fa a les fonts documentals, va observar que cal estudiar els documents que presenten un report contemporani dels usos lingüístics dels jueus, com ara la transcripció de processos. Va assenyalar que en els darrers anys s’han descobert diversos documents interessants per a l’estudi de la llengua dels jueus i va presentar-ne un cas: el registre de comptes de la comunitat jueva de Girona de 1443 de Jucef ben Zabara, en què apareixen una cinquantena de mots catalans.

En la segona part de la sessió, Francesc Feliu, especialista en història de la llengua catalana, va mostrar alguns resultats de l’estudi lingüístic dels mots catalans detectats en aquest document. En primer lloc, va observar que l’escriptura en alfabet hebreu no està subjecte ni a l’etimologia llatina ni a determinades convencions en els usos gràfics de la llengua i que, per tant, probablement és una representació més fidel de la llengua parlada. En segon lloc, va presentar diversos fenòmens fonètics detectats en els mots aljamiats analitzats que posen de manifest que la llengua dels jueus presenta els mateixos fenòmens generals que el català local de l’època. També va presentar trets fonètics i aspectes lèxics que permeten esmenar determinats supòsits cronològics de la gramàtica històrica tradicional i documentar mots fins ara només detectats en determinades parts del territori o en època posterior. Finalment, va assenyalar que la llengua del registre de comptes analitzat no presenta cap tipus d’especificitats dialectals en el terreny gramatical que permetin parlar d’un dialecte diferent i va observar que alguns dels mots que apareixen al registre són un indici evident de la relació entre les comunitats jueva i cristiana de Girona. D’acord amb aquestes dades, els ponents van concloure que la consideració del judeocatalà com a dilecte propi del jueus catalans és, més probablement, una suposició de caràcter inductiu que no pas una realitat objectivable.