El 4 de maig Antoni Lluís Moll, professor associat de la Universitat de Barcelona, membre del projecte Mimesi i especialista en literatura catalana del Renaixement i la Il·lustració, va tractar de La construcció de l’ars historica al Renaixement, un capítol de la seva tesi doctoral en curs. Moll va començar situant l’estat en què es troben els estudis sobre historiografia catalana renaixentista i fixant els objectius de la seva investigació. Fins ara, va explicar que l’estudi de la historiografia del Renaixement s’ha centrat en l’exhumació dels textos en forma d’edicions; en l’anàlisi de les motivacions de l’historiador i les seves relacions amb les institucions públiques que encarregaven les cròniques; en l’establiment de les fonts i l’ús que se’n va fer; i en la recepció d’aquesta historiografia, tant la recepció coetània com la posterior. Per Moll, l’objectiu és trobar els trets d’època comuns entre les propostes teòriques i pràctiques dels europeus i dels catalans per extreure’n un relat articulat de l’ars històrica renaixentista. 

El debat teòric sobre la història i les seves aplicacions pràctiques representa una innovació epocal del Renaixement respecte dels precedents clàssics i medievals. La recepció i la recreació dels clàssics grecollatins segons els paràmetres de l’època porta els humanistes a buscar un lloc propi per a la història, fins aleshores subordinada a alguna de les arts majors (tot sovint l’oratòria). Al llarg dels segles XV i XVI, amb el descobriment de noves fonts d’autoritat i la relectura de materials clàssics ja coneguts, els teòrics renaixentistes redistribueixen el sistema de les arts per donar cabuda a la història i tracten de fixar-ne una definició més específica. Aquest procés de donar autonomia a la història és llarg i complex i se’n poden trobar traces ja en el primer humanisme florentí del Quatre-cents. Aleshores arrenca un debat a propòsit de les arts (en aquest cas, la història, la filosofia i la poesia) que és l’essència de bona part del pensament històric del segle XV i XVI, un debat a l’entorn de la dignitat i la jerarquia de les arts, determinat per la seva importància lògica i filosòfica, la seva antiguitat o la matèria que tracten. 

La primera aproximació organitzada al gènere de la historiografia és l’Actius (1499) de Giovanni Pontano. L’obra no representa cap novetat respecte de les tradicions anteriors ni tampoc separa la història de l’oratòria, però té el valor de sistematitzar i organitzar les fonts a partir dels preceptes dels Rhetoricorum libri quinque, de Jordi de Trebisonda, i de la tradició retòrica bizantina representada per Hermògenes. Pontano relega la història a un pla secundari (per antiguitat i universalitat) respecte de la poesia, de la qual és una recreació menor i amb la qual comparteix les mateixes regles. L’única diferència és l’ús del vers i Pontano no sembla posar en contradicció la teoria d’una història que es deu epistemològicament a la veritat dels fets amb una poesia que, en els termes aristotèlics desenvolupats uns anys més tard, es caracteritzarà essencialment per la ficció. A partir del 1500 aproximadament, la Poètica d’Aristòtil és exhumada i llegida pels autors renaixentistes com un mètode racional per separar la poètica d’altres disciplines a partir d’un sistema lògic d’oposicions que també afecta la història. El primer autor que es fa ressò de les teories aristotèliques és Sperone Speroni al Dialogo della istoria (1542). En boca d’un dels personatges d’aquest diàleg, apareix per primera vegada una definició de la història en termes aristotèlics i una classificació de les espècies històriques segons si la narració és d’un sol home o de diversos homes i d’una sola cosa o de diverses coses. El text també reflexiona al voltant dels annals, classificats com a subespècies de les vides, les històries i els sermons, i assenyala les diferències entre la història i els poemes èpics, que no s’hi poden comparar perquè «imiten» i cedeixen la veu als personatges. El segon dels tractats sobre la història en termes aristotèlics és el breu De historica facultate disputatio (1548), de Francesco Robortello, que no concedeix a la història l’autonomia que li atorgava Speroni i, seguint els cànons més establerts, la subordina novament a la retòrica. 

Una proposta més innovadora és el Ragionamento della istoria (1559), de Dionigi Atanagi, que defensa una concepció àmplia de la història més enllà de la mera transmissió d’esdeveniments. Segons el text, la història, per ser considerada una art, necessita els elements retòrics que la converteixin en una disciplina útil civilment, i és per això que Atanagi busca les semblances i les diferències entre la història, la poesia, l’ètica i la política. La conclusió és que la història no és sinó el vessant pràctic de la moral i de la política. L’única llei de la història (que comparteix amb la moral) és la disquisició entre el bé i el mal i, per aquest motiu, està subordinada a narrar els bons fets perquè serveixin d’exemple i a reportar els dolents perquè s’usin preventivament i civilment amb l’objectiu que no es tornin a repetir. A propòsit de les dignitats i les jerarquies, Atanagi considera que la història és més antiga que la poesia; que és perpètua, ja que dura en el temps; i que és molt digna, perquè la utilitzen prínceps i reis i la cultiven grans autors, perquè honora els fets i els homes adequats, perquè tracta de la humanitat, perquè conserva la memòria dels fets i perquè produeix efectes racionals i de delectança. 

La primera gran revolució respecte de la importància que va exercir la tradició aristotèlica en el pensament històric italià són els Dieci dialoghi della historia (1560), de Francesco Patrizi. En aquests diàlegs es qüestionen els axiomes més assumits per la tradició, recuperant algunes de les crítiques de la primera meitat del segle XVI: la història no narra exclusivament coses passades ni narra exclusivament accions humanes. Patrizi ja no concep la possibilitat de subordinació de la història. A partir de la incorporació a l’ars històrica de les concepcions platòniques, independitza la història de la poesia o la gramàtica i la defineix, no tenint en compte les oposicions aristotèliques, sinó segons uns paràmetres que apel·len a criteris de veritat i de finalitat. Però és amb el Methodus ad facilem historiarum cognitionem (1566), de Jean Bodin, que la història pren el nom de mètode i és definida i classificada paral·lelament a altres disciplines. Bodin trenca definitivament amb les visions que definien la història com un mer coneixement sense organització, no tant pel contingut de la seva obra, que recull moltes de les afirmacions dels debats de la primera meitat del segle XVI, sinó sobretot pel fet d’establir un mètode propi per a la disciplina. La història forma part d’un programa que vol il·lustrar la humanitat fent accessible el saber de manera progressiva, ja que no es poden ensenyar directament la filosofia i la religió, sinó que cal ensenyar prèviament allò que és comprensible, com la història. Aquesta voluntat comprensiva del coneixement fa de Bodin l’autor de referència de la historiografia del Renaixement tardà. 

Moll finalment va tractar de recollir algunes reflexions historiogràfiques en l’àmbit català, unes reflexions generalment incloses en obres que no tracten monogràficament la matèria. Moll va posar com a exemple Joan Lluís Vives i Antoni Llull. El llibre segon De disclipinis (1531), dedicat a la gramàtica, inclou alguns passatges d’anàlisi de la poesia i la història. Per Vives, la qualitat primària i gairebé única de la història és la veritat. A diferència de la poesia, la història té un lloc dins del seu programa educatiu, un lloc, però, que no li concedeix la categoria de disciplina autònoma ni la salva de la subordinació a la gramàtica. En el llibre que tracta sobre l’art d’ensenyar, Vives es demana per les arts que cal ensenyar i fa una distinció clara que l’emparenta amb els autors italians d’abans dels anys 40 del segle XVI: la història no és una art pròpiament dita, perquè no està subjecta a regles, sinó que és només un coneixement. En canv, en els De oratione libri septem (1557), d’Antoni Llull, hi apareix una classificació de les espècies de la història que segueix els tractats llatins, una explicació detallada dels elements que ha de tenir el discurs històric i algunes recomanacions estilístiques que cal seguir per redactar-la. No hi ha en Llull, però, cap preocupació teòrica sistemàtica a l’entorn de la disciplinització de la història, només la voluntat didàctica i pragmàtica d’aconsellar en aspectes purament instrumentals sobre la redacció de discursos. El fet que no constatem els termes de la polèmica italiana en l’àmbit català no invalida, però, la tendència general de la construcció d’una disciplina autònoma, tot i que numèricament predominen les concepcions més tradicionals. Hi ha constància, per exemple, de la difusió a l’època d’alguns dels tractats italians.