Esteu aquí
L’historiador i la literatura de canya i cordill a l’inici del Barroc
El dia 25 de febrer va tenir lloc la ponència L’historiador i la literatura de canya i de cordill a l’inici del Barroc, que va anar a càrrec de Mathias Ledroit, doctor en lletres per la Université Paris IV Sorbone i especialista en la història del pensament polític a la Catalunya del segle XVII, la Revolta Catalana de 1640 i la literatura de successos a Catalunya als segles XVI-XVII. A la primera part de la sessió, Ledroit va exposar diverses observacions metodològiques entorn de l’estudi de les relacions de successos del segle XVII, és a dir, de les narracions d’esdeveniments que es difonien en forma de plecs relligats o en fulls de propaganda impresos. A continuació, va presentar alguns exemples de relacions de successos de la primera meitat del segle XVII a l’àmbit català.
Es tracta d’un gènere considerat menor, que fa pocs anys que ha rebut l’atenció dels historiadors i que presenta alguns problemes metodològics. El primer fa referència a la condició d’aquests textos com a gènere literari (tal i com s’hi refereixen alguns autors de l’època) o com a documents d’interès històric. Són textos marcats per una intenció informativa, amb més o menys pretensió literària segons els casos, però poc fiables per reconstruir esdeveniments històrics; per tant, no cal estudiar-los pel seu valor literari o històric, sinó com un producte d’època i un indicador de la recepció dels esdeveniments en un ambient determinat. Les dades d’arxiu posen en evidència l’èxit de les relacions de fets durant el segle XVII tant en l’àmbit hispànic com a Europa i l’emergència d’una cultura de masses. Les estadístiques pel que fa a l’augment de la producció de relacions de fets a Catalunya són significatives: 22 documents entre 1564 i 1597, i uns 80 documents entre 1601 i 1621. Un altre aspecte rellevant fa referència als autors i al públic lector. Generalment s’havia considerat un gènere adreçat a capes amples de la societat, però, tenint en compte diversos estudis i referències lingüístiques, sociològiques i culturals dels textos analitzats, Ledroit defineix un públic urbà d’instrucció sòlida, que té coneixements de la llengua i la cultura. També per les referències detectades als textos, situa els autors —la majoria anònims— a l’àmbit urbà i els defineix com a tècnics i intel·lectuals. Finalment, cal valorar el paper d’aquest tipus d’expressió pública en relació amb les institucions de poder. Maravall ho considerava un gènere d’expressió pública parainstitucional, però els estudis de Ledroit posen de manifest que es tracta d’un instrument de legitimació i propaganda del poder, sobretot durant el conflicte entre Felip IV i Catalunya, ja que ofereix un format pràctic i adaptable als objectius del propagandista.
Ho mostren alguns dels exemples aportats pel ponent sobre la representació de la monarquia francesa en relats d’ambaixades durant la Guerra dels Segadors. Les descripcions de l’acolliment dels ambaixadors catalans a França entre 1641 i 1642 presenten elements narratius que pretenen donar una imatge propagandística de benvolença de la monarquia francesa, l’objectiu de la qual és donar seguretat als catalans sobre les bones intencions de França i, per tant, legitimar la relació de les institucions catalanes amb França. Altres mostres fan referència a la representació de l’enemic interior de les institucions catalanes durant la guerra, és a dir, la representació dels traïdors que van canviar d’aliança. Amb l’anàlisi de diversos exemples Ledroit va mostrar l’ús de l’anomenada literatura de canya i de cordill com a instrument de propaganda de les institucions catalanes i de canalització de l’opinió pública. Va remarcar-ne l’interès per la història de les mentalitats i la representació dels esdeveniments i va subratllar la importància d’aquesta moda en la vida cultural catalana de la primera meitat del segle XVII.