Josep Solervicens, professor de la Universitat de Barcelona i director del projecte Mimesi, i Enric Querol, doctor en Filologia Hispànica i especialista en la literatura catalana moderna, el 14 de desembre de 2010 van presentar els criteris de la seva edició crítica de Los col·loquis de Cristòfor Despuig, que és a punt d’aparèixer a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Van començar explicant els problemes que hi ha per resseguir la transmissió i la recepció manuscrita d’una obra que va ser escrita l’any 1557, però que no es va arribar a imprimir fins el 1877. La primera notícia de la recepció de l’obra és de 1614, una còpia molt parcial de Josep Torner fins ara desconeguda. El 1623 Jeroni Pujades també va copiar parcialment Los col·loquis, en concret recull un fragment del col·loqui primer, els passatges dedicats a la conquesta de la ciutat i a les recompenses atorgades per Ramon Berenguer IV, dels col·loquis segon i tercer, la llegenda de l’orde de l’Atxa i la fundació mítica de Tortosa, del quart, i també la llegenda dels Nou Barons de la Fama, del sisè. En tots dos casos, però, es tracta de còpies funcionals, que aprofiten les informacions històriques del text. Francesc Martorell també va utilitzar Los col·loquis per a la seva Historia de la antigua Hibera (Tortosa, 1626) i va traduir extensos fragments de l’obra, tot i que sovint amplificats. L’única còpia manuscrita íntegra que ha pervingut al segle XXI és l’actual manuscrit B-20 de l’AHCB, tot i que sense nom de copista, data de la còpia ni identificador de possessors. També se sap que, a mitjans del XVIII, Antoni Cortés, Antoni Gil de Federic o Gregori Mayans van conèixer i manejar l’obra, i al segle XIX l’obra va deixar empremta en la producció d’erudits com Jaume Villanueva, Daniel Fernández o l’historiador Benvingut Oliver. La recepció va quedar normalitzada l’any 1877, amb l’edició de l’obra per part de Fidel Fita a la impremta de La Renaixença, una edició basada en el manuscrit de Josep de Salvador. Al segle XX apareixen noves edicions del text, totes basades o en l’edició de Fita o en l’únic manuscrit íntegre conservat, però sense col·lacionar aquests dos testimonis ni tenir en compte les altres còpies parcials del segle XVII. 

L’edició crítica de Solervicens i Querol té en compte dos testimonis complets i tres de fragmentaris: el manuscrit B-20 de l’ACHB (A), de començaments del XVIII, i l’edició de Fidel Fita (E), de 1877, basada, segons l’editor, en un manuscrit del segle anterior. Les versions parcials són els manuscrit GM/144 de la Biblioteca del Patriarca, copiat vers 1614 per Josep Torner (B); el manuscrit 239 del fons Baluze de la Bibliothèque Nationale de France, copiat el 1623 per Jeroni Pujades (C); i la traducció al castellà de Francesc Martorell, impresa el 1626. De la col·lació dels testimonis se’n desprèn que el text fixat per Fita no només no és una còpia d’A, sinó que es basa en un antecedent diferent, no conservat, i que, en conseqüència, cal tenir en compte també les lliçons úniques d’E. A més, la quantitat de variants en comú d’A i E que no poden procedir de l’arquetip obliga a plantejar l’existència d’un subarquetip interposat. Les còpies parcials de B, C i D, que fins ara cap edició de Los col·loquis havia tingut en compte, completen buits textuals dels testimonis més tardans i ajuden a destriar lectures. 

L’edició compta també amb un aparat de notes de tipus contextual, d’identificació de referents textuals explícits o implícits, d’aclariment dels conceptes d’època, i sobre l’estil i les marques retòriques del text. En les notes contextuals, s’aclareixen informacions sobre Tortosa fins ara no tingudes en compte; en les notes lèxiques, s’han anotat el sentit de refranys, llatinismes, arcaismes i termes poc usuals; en les notes que detecten referents textuals, es remet al passatge concret i se’n valora l’ús. Hi ha referències textuals de tipus ben diferents (cites bíbliques, fragments d’autoritats renaixentistes com Castiglione i vasos comunicants amb autors com Maquiavel o Vives); en les notes sobre conceptes renaixentistes, s’han aclarit conceptes que formen part del debat dels interlocutors i aspectes tant generals (qüestions com l’erasmisme, per exemple) com particulars (el concepte d’amistat o cortesia); i en les notes sobre estil, es valoren les reflexions de l’estil en l’obra o l’ús del català, i l’ús que es fa de la ficció, les connexions entre el nivell representatiu i argumentatiu, i la detecció de la utilització pràctica de l’argumentació retòrica.