Com ha incidit l’obra de Jordi de Sant Jordi en la poesia catalana contemporània? Lluís Cabré i Josep Pujol han mirat de respondre aquesta pregunta en una detallada revisió crítica sobre la recepció, primer filològica, després poètica, del poeta valencià des de la Renaixença fins a 1936. Fins a finals del s. XIX se li havien atribuït identitats i cronologies diverses arran de lectures irregulars. Fou Milà i Fontanals qui n’oferí per primer cop un perfil íntegre —com a servidor del rei Alfons i autor de catorze poesies conegudes—, correctament definit temporalment. En definí els versos estramps, equiparats als decasíl·labs paroxítons blancs, i en va destacar diverses poesies. A partir de Milà, però, la presència de Jordi encara no va trobar ressò en la pràctica poètica de poetes com Víctor Balaguer o Marià Aguiló, tal com l’havia trobat March. Sí que es recuperaren els estramps, però no amb el model jordià; havia esdevingut una forma genèrica, un decasíl·lab lliure a què recorrerien molts poetes de tombant de segle, com Verdaguer.

La restauració de l’obra de Jordi de Sant Jordi va tenir un primer moment en el s. XX gràcies a Jaume Massó, que en feu una edició de variants a L’Avenç el 1902, l’inici de la recepció no petrarquitzada de l’autor. Altrament Lluís Nicolau d’Olwer en va publicar tres articles entre 1913 i 1917 en què llegia l’obra com un cançoner, una lectura historiogràfica petrarquista que havia iniciat Rubió i Lluch, que reprendria a mitjan dels anys 30 Martí de Riquer. Pel que fa a la imitatio, Cabré i Pujol han destacat una tendència neopetrarquista entre 1911 i 1921 en un grup de poetes que havien deixat enrere el classicisme parnassià que presenten un seguit de concomitàncies amb l’obra de Jordi i de March. Alexandre Plana els havia identificat així en l’Antologia de poetes catalans moderns (1914): Josep Carner, Carles Riba (amb pseudònim Jordi March), Lluís Valeri, J. M. López-Picó, i Joaquim Folguera. Es tracta d’una imitació poètica que vol ser moderna, psicològica i no romàntica, una poesia de l’ànima i les passions, abstractiva, que ha absorbit els estramps de Jordi i de March, associats a la tradició italiana i a la idea de cançoner.

Un segon moment de la restauració de l’autor és entorn de J. V. Foix. El 1921 va declarar a Monitor que calia convertir la Renaixença en Renaixement en un salt de qualitat basat en els clàssics. Posà en pràctica aquesta voluntat a Sol i de dol, gestat entre 1935 i 1936: en el primer poema reprèn visiblement el sonet 35 de Petrarca; cita els estramps de Jordi; Entre negrors segueix estretament i explícita Tots jorns aprenc e desaprenc ensems; etc. També el 1935, Martí de Riquer feu una edició de la poesia de Jordi, en forma de cançoner, entre d’altres aportacions. Gràcies a aquesta aportació, la filologia tornava a alimentar la producció poètica. Foix havia tingut en compte les aportacions de Riquer qui, a la vegada, tenia orientació de Foix en els seus articles ideològics. Riquer i Foix, amb Miquel i Vergés i Teixidor, van constituir un grup dedicat a la divulgació del patrimoni literari, inclòs el medieval.

Arnau Vives