El 26 d’octubre de 2010 Joan Yeguas, conservador de l'àrea del Renaixement i Barroc del MNAC i especialista en escultura del Renaixement, va parlar sobre Joan d'Aragó i de Jonquers (1457-1528): comte de Ribagorça, virrei de Nàpols i mecenes de l'època del Renaixement i donar a conèixer algunes de les seves investigacions més recents, que recollirà en un llibre que analitza els tres sepulcres renaixentistes del monestir de Montserrat: els de Joan d'Aragó i de Jonquers, Bernat de Vilamarí i Benet de Tocco. Yeguas va documentar la biografia de Joan d'Aragó i de Jonquers (1457-1528) i va analitzar tant la funció de mecenes artístic com el seu impacte en la literatura de l’època. Fill il·legítim d'Alfons VI de Ribagorça i de Maria de Jonqueres, el 1496 va ser nomenat lloctinent de Catalunya per Ferran II, càrrec que va mantenir fins el 1506. Va ser fora de Catalunya del 1507 al 1509, període en què va exercir de virrei a Nàpols. En l'última etapa de la seva vida, havent tornat ja d'Itàlia, va ser nomenat novament lloctinent de Catalunya i capità general del Principat i, més tard, president de la Generalitat de Catalunya (1512). Els darrers anys va col·laborar molt activament en la conquesta de Navarra i va ser enterrat a Montserrat, en un sepulcre disgregat durant la guerra del Francès i reconstruït posteriorment. També va ser molt rellevant el seu paper com a mecenes i és possible que pagués el retaule de Sant Miquel de Viella, una obra de finals del segle XVI, i part de l'obra del pintor Bartomeu Garcia, al marge de les tombes i les medalles que es conserven amb l'escut de Joan d'Aragó. 

Yeguas va analitzar a fons la tomba de Joan d’Aragó, que data de 1509, quan encara era virrei de Nàpols. El sepulcre es conserva gairebé sencer, malgrat que compta amb algunes parts afegides més recentment: les mans, per exemple, són originals, mentre que els caps són més tardans i els atlants, del segle XX. La part més desigual del sepulcre, i que ha comportat problemes d’atribució, és el timpà, d’un estil falsament toscà. Durant temps, s’ha dit que era obra d’un autor italià, cosa que no encaixa amb la resta de la tomba. En comparació amb altres obres de finals del XV (tenint en compte, per exemple, la tendència a la península de presentar els difunts agenollats), el sepulcre de Joan d’Aragó fa pensar a Yeguas en una tipologia estilística llombarda. Cal dir que, a principis del XVI, a Roma, Nàpols i Milà s’hi concentren una gran quantitat d’escultors llombards que treballen amb Gian Cristoforo Romano. Els documents de l’època fixen la presència de Cristoforo Romano a Ferrara (1491), Màntua (1491-97), Roma (1505-06), on treballa juntament amb Miquel Àngel en el descobriment del Laocoont, i també a Nàpols (1506-07), precisament durant el període en què Joan d’Aragó n’és el virrei. Cristoforo Romano s’envolta d’una cort d’escultors llombards amb un estil concret que Joan d’Aragó devia conèixer per força. Segons Yeguas, el sepulcre de Montserrat seria obra d’un d’aquests escultors de l’escola de Cristoforo Romano. L’altra tomba del monestir de Montserrat és la de Bernat de Vilamarí, atribuïda a Bartolomeu Ordóñez, i que representa un canvi d’estil, un salt cap a la modernitat escultòrica amb l’arribada de la moda florentina, introduïda a Espanya precisament per Ordóñez. Yeguas va acabar relacionant documents històrics que posen de costat Joan d’Aragó i alguns episodis d’obres literàries famoses, i finalment va explicar els mètodes de treball analític dels estudiosos de la història de l’art, va destacar les dificultats amb què es troben a l’hora de fer atribucions —hi ha molt poques obres signades—i va esmentar algunes peces gòtiques i renaixentistes d’atribució dubtosa.