A la sessió del 17 d’abril, Pere Bescós (Universitat Pompeu Fabra) va oferir una «Introducció al Bello Punico català (1474)», traduït per Francesc Alegre, autor d’obres originals i traductor també de les Transformacions d’Ovidi a la nostra llengua. Malgrat la importància de l’obra d’Alegre, se li han dedicat pocs estudis i la de Bescós és la primera tesi doctoral que es presenta sobre l’autor. 

Pere Bescós va explicar que es conserven tres còpies del manuscrit català de la Guerra Púnica (una a la Universitat de Barcelona, una a la Hispanic Society de Nova York i una de molt fragmentària a Ripoll). La traducció d’Alegre parteix d’una versió italiana del text llatí de Leonardo Bruni. Si bé podria haver consultat l’obra llatina (la disposició dels capítols en Alegre és la mateixa que en llatí), no corregeix a partir d’aquest text. En canvi, a les Transformacions l’autor també parteix d’una traducció italiana, però hi introdueix esmenes a través de l’original llatí. 

Tot i que el colofó de la traducció del Bello Punico data de 1472, Bescós argumentà que és poc plausible que Alegre l’hagués redactat per primera vegada a Barcelona durant el setge de la ciutat. De fet, l’anàlisi del tractament de l’obra per part de l’autor sembla apuntar a una doble redacció del text. La segona versió de l’obra inclouria un prefaci que no apareix a les altres versions del Bello Punico, que consten de tres llibres i el pròleg de Bruni. Les traduccions italianes també respecten aquesta disposició. Al prefaci, Alegre hi esmenta el destinatari de l’obra, Antoni Lluís de Vilatorta, i fa referència al context històric del setge. En canvi, la composició dels llibres hauria de ser anterior, atès l’ús d’una metodologia escolar i d’un criteri de traducció poc definit (alternança entre la literalitat i l’adaptació per sentit i la voluntat de síntesi). Segons Bescós, aquesta primera versió de l’obra correspondria als anys de formació de l’autor a Sicília (1960s), escenari, a més, de la Guerra Púnica. 

Per tal d’entendre la intenció amb la qual Alegre hauria reelaborat la primera traducció de l’obra als anys setanta, cal conèixer-ne el context històric (el setge de Barcelona, que tingué lloc entre 1471 i 1472) i el destinatari. 

Tot i que no s’ha trobat documentació sobre l’autor durant el setge, es té constància que son pare el visqué a Barcelona (per exemple, el 6 de desembre de 1471 figura al consell i el 30 de maig de l’any següent encara és a la ciutat) i costa de creure que el fill n’estigués allunyat en un moment com aquest. Pel que fa al destinatari de la traducció, a la Barcelona del segle XV es té esment de quatre Vilatorta, dels quals l’Antoni Lluís de Vilatorta al qual s’adreça Alegre correspondria al besnét. Sabem que el 1456 va rebre l’herència familiar, que incloïa les terres de Plegamans, les cases de l’antiga Riera de Sant Joan i uns censals al Vallès i a Mallorca i que l’any 1461 va ser nomenat cavaller. A la guerra civil catalana (1462- 1472) lluità a favor de Pere de Portugal i, a la seua mort, es mostrà partidari de Joan de Calàbria. 

Així, el prefaci de la segona redacció del text respondria a aquest context de setge i el traductor l’hauria escrit en clau cortesana pensant en la situació del destinatari, Antoni Lluís de Vilatorta, que havia defensat la ciutat de Barcelona. És per això que Alegre hi destaca les virtuts cavalleresques derivades de la tradició clàssica. Els tòpics que hi figuren inclouen una referència a la volubilitat de la Fortuna, una incitació a la fortitudo (la recompensa per la resistència és la fama immortal), la captatio benevolentiae del destinatari, el tòpic de la utilitas (manllevat del pròleg de Bruni, que segueix el prefaci) i el de la prudència o la sapiència. Per tant, l’autor dóna un sentit nou a uns materials que ja havia treballat a la dècada dels seixanta, quan degué fer una primera versió escolar de l’obra, segurament amb la intenció de realitzar un memoràndum geogràfic de Sicília.