L’Ars inventiva veritatis és la primera versió ternària de l’Art de Ramon Llull, escrita sobre 1290 i transmesa per manuscrits llatins. El Clm 10501 de la Bayerische Staatsbibliothek de Munic (M) és el manuscrit més antic que transmet l’obra i és un ms. de primera generació; es tracta d’un producte sofisticat i luxós de 115 folis de pergamí de factura rica, gran i regular, produït possiblement en un taller de l’àrea de París. Aquest còdex té un volum bessó, copiat per la mateixa mà i en el mateix format, Clm 10496 (M2), que transmet l’Ars amativa, amb variants d’autor, cosa que permeten relacionar-los tots dos amb Llull. Aquest darrer ms. té l’aparat decoratiu inacabat; tots dos es troben a Munic, provinents segurament de Barcelona a través de l’Escola Lul·liana.

L’art ternària suposa un gran canvi respecte el sistema de la versió quaternària, l’Ars demostrativa. Cerca la intel·ligibilitat i la simplificació conceptual, i és més pròxima als hàbits acadèmics i de lectura. El discurs es desenvolupa a partir de les definicions dels principis de l’Art, la qual cosa fa la versió més llarga, amb menys figures, i més uniforme en el desenvolupament. M permet observar com Llull concep una mise en texte per afavorir l’estructuració i el seguiment del discurs. L’Ars inventiva veritatis és una obra que, a diferència de la Taula general, no fa servir un Alfabet tot i que els sentits de cada lletra són diversos, polisèmics, i cal assimilar-los gradualment. De fet, s’hi trobà a faltar: Le Myésier el projectà a l’onzena miniatura del Breviculum, i l’edició de 1515, d’A. Proaza i N. de Pacs, n’hi inclogué un.

El primer mot de cada capítol de les distincions III i IV comença amb la lletra de la qual es dona el significat. Els capítols es numeren al marge i les lletres apareixen títols corrents. La funció estratègica del títol corrent és encara més clara si tenim en compte que, a la distinció III, dins de la regla 8, “De punctis transcendentibus”, Llull hi insereix nou capítols corresponents a nou esglaons de l’escala de punts transcendents. Al llarg dels nou esglaons el títol corrent (en aquest cas una I) és l’únic element estructurador del text que permet al lector no perdre’s i saber que aquests capítols pertanyen a la regla 8, “De punctus transcendentibus”. Els nou esglaons reben un tractament peculiar en la impaginació de M. La funció dels títols corrents encara és més important a la IV distinció de l’AIV, “De quaestionibus”, en què es plantegen nou demandes, corresponents a les lletres B-K; aquest apartat rep un tractament singular de mise en page que, al mateix temps, permet estructurar el text i que el lector s’orienti i pugui localitzar una determinada qüestió o mode de solució. En resum, tots aquests marcadors orienten la lectura.

Albert Soler va apuntar que aquestes consideracions fan pensar en l’scriptorium de Llull, i que M i M2 representen un projecte d’impaginació per a la nova versió de l’Art. El llibre material realitza el llibre intel·lectual, la pàgina escrita és la representació visual del pensament, amb recursos mnemònics: colors, mides, caixes, la mise en texte, tot de formes que expressen l’ordenació del pensament i que impliquen i condueixen el lector en el raonament.

Arnau Vives