Federica Fusaroli ha presentat en aquesta sessió una part del seu treball de doctorat, sobre la circulació occitana i les traduccions catalanes de la Somme le roy (1280), un manual doctrinal en francés, del dominicà Laurent of Blois, Les versions occitanes i catalanes porten el títol de Libre de vicis et de vertutz. Es tracta, efectivament, d’un tractat moral sobre vicis i virtuts i model de penitència per a la bona vida cristiana. L’exposició es va concentrar exclusivament en els resultats del complex treball ecdòtic que Fusaroli està duent a terme. Es va oferir  una acurada i detallada descripció de les característiques de la llarga tradició manuscrita del text, i una recensio de la bibliografia que ha precedit la recerca de Fusaroli, i sobre la qual fa la seva proposta de stemma, tenint en compte també l’estructura de l’obra, els testimonis i els vincles  amb altres espècimens del seu gènere. La Somme le roy, en efecte, no destaca per l’originalitat, sinó que és un text estàndard que presenta els manaments, credo, articles de la fe, més el que és pròpiament un tractat de vicis i virtuts, seguits d’una ars moriendi i d’una exposició del pater noster.

Les nombroses traduccions en romanç del text, incloses les catalanes, demostren interès per aquesta mena de productes catequètics. Per il·lustrar les seves aportacions Fusaroli va oferir un tast de la revisió de les propostes de recensio de Boser (1895), que proposà agrupar de la versió els manuscrits original en tres redaccions diferents. També va caldre fer referència a les aportacions de Witltlin (1983), que tingué en compte dos còdexs més que Boser i parlà de tres redaccions i una més de fragmentària. Fusaroli va descriure la composició dels manuscrits i d’aquestes dues propostes de sistematització; a través d’una selecció de punts crítics que va discutir en detall, va analitzar els stemmata, fent-hi diverses innovacions, com ara la hipòtesi d’un nou arquetip, justificat per errors comuns de la tradició catalana. La part més rellevant de la intervenció va consistir en la discussió dels errors i, especialment, els que permeten parlar de l’arquetip ß, que representa l’ingrés del text en àmbit català. Aquesta branca, especialment el ms. P2427, presenta elements catalans difusos, per exemple en la morfologia. Les traduccions al català són molt pròximes a l’original, fetes segurament uns trenta anys després d’aquest, i l’anàlisi de la seva transmissió sembla mostrar, de fet, anades i vingudes de la del text d’àmbit occità al català.

Arnau Vives