Esteu aquí

Èpica llatina i Guerra de Successió

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
dijous, 21 maig, 2009 - 19:30
Programa: 

Àlex Coroleu és doctor en Filologia Llatina per la Universitat de Barcelona (1993), i ha estat becari postdoctoral a The Warburg Institute (University of London) i professor a la Universitat de Nottingham (1995-2008) i actualment està vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona amb un contracte ICREA. Ha estudiat la difusió europea de l’humanisme italià i la recepció de la literatura clàssica a la cultura literària hispànica del Cinc-cents. Maria Paredes és doctora en Filologia Clàssica i membre de l'Institut Menorquí d'Estudis. Des del 2005 és professora de Filologia Llatina al Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del projecte Mimesi de la Universitat de Barcelona. Ha centrat els seus estudis en els àmbits de la literatura llatina medieval, en especial la poesia llatina del segle XII, i en la tradició clàssica en la literatura catalana del Segle de les Llums. El 21 de maig van oferir una ponència conjunta amb l’objectiu de relacionar “Èpica llatina i Guerra de Successió”. Els ponents van començar contextualitzant una època marcada pel conflicte bèl·lic (1702-1714) entre l’Arxiduc Carles i el futur Felip V. Això es va traduir en una ofensiva propagandística sense precedents a Catalunya, que en l’àmbit literari va produir nombroses composicions, tant en prosa com en vers, a favor de l’Arxiu Carles, especialment a propòsit dels esdeveniments de 1705 (el desembarcament de l’Arxiduc a Barcelona) i de 1706 (l’aixecament del setge borbònic de Barcelona). 

Àlex Coroleu i Maria Paredes van mostrar un seguit de textos que il·lustren com, a partir de 1705, la literatura felipista davallava mentre s’anava consolidant la literatura que lloava la figura d’un Arxiduc que, sobretot des del 1706, apareixia jove, afable i culte. 

Aquesta producció propagandística es distribueix en plamfets, gravats, cròniques detallades o retrats, i abraça, en l’àmbit literari, tipologies diferents com la cançó, els romanços, els goigs o les dècimes. En general, es tracta de composicions populars o de composicions que imiten l’estil popular. Daten de l’any 1705, per exemple, i com a conseqüència del desembarcament de l’Arxiduc Carles a Barcelona, el Cant del aucells quan arribaren los vaixells davant de Barcelona i dels desembarc de Carlos III (que Déu guarde), la Cançó nova a feliç succés dels vigatans al declarar-se per nostre Rei Carlos III (que Déu guarde) i l’estada del Congost o el Romance de los felices sucesos que ha tenido Carlos III en este principado de Catalunya. L’any 1706 el setge borbònic a la ciutat de Barcelona falla i la producció austriacista va en augment. En són un bon exemple els Goigs de Carlos Tercer, Archiduc de Àustria, les Proeses que les barceloneses dones han ostentat en lo siti de l’any 1706 o el Manifiesto astrológico del verdadero rey de España, fundado en la constitución universal de la presente magna conjunción y en las tres eclipses visibles de este año 1706

Però durant la Guera de Successió i després de 1714 el llatí també va ser una eina de difusió a favor del corrent austricista. Àlex Coreleu i Maria Paredes van presentar com a exemple el poema èpic inèdit Barcino a Carolo III, Hispaniarum rege, feliciter propugnata anno millesimo septingentesimo sexto 1706, un text anònim imprès per Rafael Figueró que ha passat desapercebut. Es tracta d’un poema dividit en dos cants i format per sis-cents cinquata-tres hexàmetres. El cant primer, després de la tòpica invocació a la Musa, comença amb una descripció de la ciutat de Barcelona (v.1-8) que recorda l’inici de l’Eneida de Virgili, ja que l’anònim compara la capital catalana amb la ciutat de Tir virgiliana. El cant segueix amb una al·lusió al setge de 1705 (v.18-19) i amb un elogi a Carles III (v.26-32) i a la seva habilitat militar. Després l’acció es trasllada al 1706 per descriure l’atac borbònic al castell de Montjuïc i l’heroica resistència del poble de Barcelona, que demana a Carles d’Àustria que s’amagui en un lloc segur (v.203-209). En aquest punt també s’elogia la valentia dels generals aliats, un elogi que inclou el panegíric del príncep Heirich Darmstad (v.334-346), que va morir durant la batalla. Malgrat que Barcelona va estar a punt de caure, el cant acaba amb l’esperançadora notícia de l’arribada dels reforços anglo-holandesos. 

El cant segon s’inicia amb una descripció de la primavera, que anuncia l’arribada de la flota anglesa i el bombardeig i la fugida de les naus franceses (v.405-519). La desfeta de les tropes franceses coincideix amb un al·legòric eclipsi de sol (v.576-624), després del qual l’exèrcit francès es veu obligat a aixecar el setge. El poema conclou amb un catàleg dels herois aliats i un elogi del germà de Carles d’Àustria, l’emperador Josep I. Totes aquestes característiques narratives, el catàleg d’herois, l’ús de profecies i auguris, juntament amb les detallades descripcions de les escenes bèl·liques, demostren la familiaritat de l’autor amb el gènere èpic. El poema, però, va més enllà d’això. No es tracta només d’una reelaboració feta a partir del model virgilià i homèric. Barcino a Carolo III, Hispaniarum rege, feliciter propugnata anno millesimo septingentesimo sexto 1706 no es va publicar fins l’1 d’agost de 1708, és a dir, gairebé dos anys després de la seva redacció i al mateix temps que se celebraven les noces entre Carles d’Àustria i la princesa Elisabeth Christine de Braunschweig-Wolfenbüttel. Cal dir, a més, que el poema va sortir de la impremta de la família Figueró, que el 1706 va rebre el títol d’impressors reials. La data i el lloc de publicació, per tant, semblen indicar que el poema va ser utilitzat com a element propagandístic a favor de Carles d’Àustria, que en aquells moments, a més a més, perdia força, ja que la guerra començava a decantar-se cap al bàndol de Felip V. Amb aquest exemple, Coroleu i Paredes van mostrar com, al segle XVIII, a Catalunya la llengua llatina no només es limitava als textos escolars, als documents jurídics o als tractats d’apologia catòlica, sinó que també era un vehicle apte per difondre postures polítiques i influir en la societat del moment. Un mostra, en definitiva, de la pervivència de la literatura clàssica a la Catalunya del XVIII.