Sadurní Martí (ILCC-UdG) exposa els resultats de la seva investigació sobre la transmissió catalana, i també occitana, del Cant de la Sibil·la, de la qual mancava un estudi complet.

L’origen textual del Cant de la Sibil·la romànic és una adaptació del Iudicii signum, un poema de vint-i-set hexàmetres llatins citat en un sermó pseudoagustinià del s. V: el Sermo contra Iudeos, Paganos et Arrianos (o Sermo de Symbolo), que es va incorporar a les lectures litúrgiques entorn de Nadal almenys des dels segles VIII-X. En els caps. 14-15 de la segona part del sermó (sobre Crist), en què s’aporten diversos testimonis pagans de la vinguda de Crist, s’hi reprodueix un acròstic de trenta-quatre hexàmetres en què una sibil·la explica la vinguda de Crist; vint-i-set d’aquests versos conformaran el Iudicii signum. La presència del Iudicii signum, en llatí, a l’àrea catalana és antiga: es conserva un manuscrit complet del Sermo de Symbolo del s. VIII, i quatre testimonis de la Sybillinarum verborum interpretatio, tres dels quals amb notació musical, dels segles X i XI.

S’havia pensat que la versió catalana del Iudicii signum, el Cant de la Sibil·la, derivava de la versió occitana, i també se l’havia relacionat amb la versió francesa. Martí pot afirmar que la versió catalana no té relació amb la francesa i que, en canvi, té una relació directa i clara amb la versió occitana, que es fa especialment evident en les onze primeres cobles. Pel que fa a la mètrica, si s’esmenen petits errors, el text presenta un patró octosil·làbic regular.

Martí ha realitzat la descripció codicològica de tots els testimonis del text català i del text occità, els ha col·lacionat i n’ha analitzat les relacions textuals. Ha numerat les cobles i n’ofereix una llista completa, indicant els testimonis que les transmeten.També ha representat en unes taules com es distribueixen les cobles en els diversos testimonis (vegeu el handout adjunt).

Es conserven dos testimonis de la versió occitana, H i P. H és el més antic, de 1280; conté el Iudicii signum en llatí, amb notació musical, i al marge s’ha afegit la versió occitana, de tretze cobles. P es pot datar a la primera meitat del s. XV; la versió occitana, de divuit cobles, s’ha copiat en un foli en blanc entre dues obres narratives en occità, a ratlla tirada. P pertany a una tradició textual diferent de H. La tradició catalana té relació amb P, però no amb H.

La tradició catalana estricta (sense tenir en compte els testimonis balears ni valencians, ni la tradició indirecta) està formada per tretze testimonis (nou manuscrits i quatre impresos) que es poden datar entre els ss. XIV-XVI. Martí destaca les característiques codicològiques i d’impaginació més rellevants de cadascun. El més antic és G³, potser de la primera meitat del s. XIV. B¹, de principi del s. XV, és un còdex factici que destaca pel fet que inclou partitura musical: el text és copiat a la part inferior del tetragrama. G¹, de la segona meitat del XV, conté una versió del s. XIV copiada vers per vers. G², de final del XV o principi del XVI, és el manuscrit de Pere Miquel Carbonell; textualment divergeix molt dels altres manuscrits, amb els quals només coincideix en algunes cobles i n’incorpora sis que només transmet aquest testimoni. V, de la segona meitat del s. XV, és el que conté més cobles: vint-i-quatre. A és una transcripció de 1820 d’un testimoni antic perdut. M¹ i M² són dues versions de fonts diferents: l’una és composta de quatre cobles; l’altra, d’onze cobles i tornada, i s’hi especifica que es canta cada any en les matines de Nadal. Els quatre impresos conservats (b, g, u, v) es van publicar com a Ordinaria de les diòcesis respectives entre 1547 i 1569; el text de les quatre edicions és molt similar, però les partitures musicals divergeixen molt, sobretot en l’ornamentació.

A partir de l’anàlisi textual de tots els testimonis, Martí ha conclòs que hi ha dues recensions del text: α, la més antiga (transmesa per B¹, B², G¹, G³, M¹, M², V i P), i β, la més moderna, que és una reescriptura del text de final del XV o principi del XVI (transmesa per A, G², b, g, u, v). Pel que fa a les relacions textuals entre els testimonis, a α destaca la relació entre M¹, G³, V i P; a β es relacionen b i v per una banda, i g i u per l’altra. En α s’observa una relació més oberta que en β perquè abraça dos segles de transmissió i un espai de circulació més ampli.

Finalment, les conclusions de l’anàlisi de Martí són, en primer lloc, que es tracta d’una recensió textualment molt compacta, malgrat l’afectació de la tradició oral; en segon lloc, que la circulació catalana del text es remunta almenys a principi del s. XIV; en tercer lloc, que l’original de la tradició catalana és afí a G³, M¹ i P (i també V, però és un testimoni que ha aplegat tradicions molt diverses), i la resta són variacions o seleccions; en quart lloc, que la relació entre la versió catalana i l’occitana és segura, però que la derivació de l’una respecte de l’altra no és fàcil de provar; en darrer lloc, que existeixen dues versions de la Sibil·la catalana, una de més antiga (α) i una altra de més moderna (β). Els resultats d’aquesta recerca seran publicats properament en un article.

Raquel Parera