En la sessió del 8 de novembre Raimon Sebastian Torres va parlar d’«El Palladius de Ferrer Saiol». El conferenciant prepara un tesi a la Universitat de Barcelona sobre la traducció catalana de l’Opus agriculturae de Pal·ladi feta per Ferrer Saiol a la segona meitat del segle XIV i, en aquesta sessió, va mostrar algunes de les dades obtingudes en la seva investigació. L’obra d’agricultura de Pal·ladi, formada per quinze llibres i ordenada segons el calendari, va ser molt difosa durant l’Edat Mitjana (es conserva en 120 manuscrits). Ferrer Saiol, protonotari de la reina Elionor de Sicília entre 1365 i 1375, va portar a terme una traducció dels tretze primers llibres de l’Opus agriculturae de Pal·ladi entre 1380 i 1385. La traducció de Ferrer Saiol va encapçalada per un pròleg del traductor i ha estat conservada en dues còpies posteriors, totes dues encapçalades pel pròleg de Saiol: [1] al ms. 6437 de la Biblioteca Serrano Morales de València (de final del XV i en llengua catalana) i [2] al ms. 10211 de la Biblioteca Nacional Española (còpia força completa del segle XV i en una llengua castellanoaragonesa). 

A partir dels estudis d’Ana Moure sobre la complexa transmissió del Pal·ladi, Sebastian Torres ha tingut en compte tres manuscrits llatins fonamentals per a l’estudi de la traducció catalana de Saiol: f (un ms. florentí del segle XIII), A (el ms. C411 del Escorial, del segle XIII) i Ñ (el ms. C46 del Escorial, que presenta un nombre elevat de glosses). L’estudi de les glosses dels manuscrits llatins i la seva relació amb el text canònic de Pal·ladi (d’acord amb l’edició de Rodgers de 1975, basada en els manuscrits carolingis) i amb la traducció de Ferrer Saiol és un dels pilars de la investigació de Sebastian Torres. L’autor va distingir i il·lustrar cinc tipus diferents de glossa que emergeixen de l’estudi del primer llibre: les confusions paleogràfiques, les extensions explicatives d’oracions, mots amb sinònim o pronoms relatius (que milloren la comprensió del text i solen passar a la traducció), els aclariments textuals que especifiquen el significat d’un mot, les glosses sinonímiques (que són les més nombroses i fan de pont a la llengua romànica) i les notes marginals sobre el contingut del text (que són les menys usades pel traductor). La comparació entre les gosses dels manuscrits llatins i la traducció de Saiol ha permès observar que els manuscrits que tenen més coincidències amb la traducció catalana són els dos del Escorial, però que el grau d’influència de les glosses en la traducció és aproximadament del cinquanta per cent i es limita sobretot a les glosses explicatives i intel·ligibles que poden ajudar el lector romànic. 

Per tant, sembla evident que cap dels còdexs llatins conservats és la font de la traducció catalana de Ferrer Saiol, sinó que la font ha de ser un manuscrit perdut.