Per acabar, el 8 de maig de 2008, Rosanna Cantavella, de la Universitat de València, va presentar el seminari Aspectes d'erotodidàctica catalana medieval. Concretament, Cantavella se centra en el Facetus, obra erotodidàctica escrita en llatí i traduïda al català al segle XIV. El Facet català es troba recollit en el manuscrit 309 de la Biblioteca de Catalunya de forma incompleta. Es tracta d’un còdex factici de 170 folis que data de finals del segle XIV o principis del XV i que aplega obres de temàtica diversa (religiosa, moral, científica, retòrica, gramatical, textos documentals, etc.), escrites en català i llatí. El Facetus és un text escrit en dístics elegíacs de propòsit escolar, que vol ser una obra d’educació sexual. Altres obres erotodidàctiques ben conegudes de l’Occident medieval són el Pamphilus de amore i el De amore. El primer és un text anònim en llatí del segle XII en forma dialogada que va arribar a ser atribuït a Ovidi. El segon, escrit per Andreu el Capellà, és un text del primer terç del segle XIII i és, a la vegada, un tractat sobre l’amor humà i un manual de seducció. Si el Facetus i el Pamphilus tenen com a referent les obres d’Ovidi, sobretot l’Ars amandi, el Facetus manlleva també elements del De amore i del Pamphilus. L’eficàcia didàctica del Facetus i del Pamphilus rau en el fet que les dues obres pretenen ser un model per seduir la donzella. 

Un text anterior al Facetus, però que es pot emmarcar dins aquesta línia d’obres dedicades a les arts d’amor, és la Cort d’amor, de finals del segle XII. La Cort d’Amor és un poema que instrueix per aprendre a distingir el veritable amor del que no ho és: conté, fins i tot, models de parla: “Que lo be que lo romanz di / fasson las dompnas e·l drut fi / e gardon se de la folia / que·l romanz deveda e castia”. El Roman de la Rose (1220-1240 i 1275-1280) de Guillaume de Lorris i Jean de Meun també tracta de les tècniques de seducció. Una altra obra destacada és el Breviari d’amor de Matfre Ermengaud (1282-1292), una obra occitana en vers, de caire enciclopèdic i amb finalitat divulgativa, que tracta de diversos temes partint de diferents comentaris sobre l’amor. Aquest breviarium conté una part anomenada “Perilhos tractatz” en què s’explica a les dames com captenir-se en amor. A l’Edat Mitjana, aquesta part sovint s’omet a l’hora de traduir l’obra, perquè és considerada irreverent. 

Pel que fa a llibres mèdics de caire erotodidàctic, Cantavella destaca l’Speculum al foder, que és un tractat anònim de bones pràctiques sexuals conservat en dos manuscrits del segle XV, i el tractat de Constantí l’Africà Liber de coitu (c. 1087). Quant al precedent del gènere erotodidàctic, Cantavella explica que la fortuna d’Ovidi a les escoles va anar canviant durant els segles XII i XIII: al principi va ser llegit –prescrivien sobretot el Remedia amoris i no tant l’Ars amandis–, però amb el temps va acabar bandejat. Al segle XIII el Pamphilus és traduït a nombroses llengües, entre d’altres, el francès o l’islandès. En canvi, a principis del segle XIV, l’actitud vers els llibres erotodidàctics es mostra diferent. En el cas concret del Libro de las confesiones, de Martín Pérez, hi ha una reprovació explícita del costum de recomanar llibres com l’Ars amandi o el Pamphilus de amore: “Ca meten en el coraçón de los excolares amores malos et carnales con ellos, assy como Ovidio mayor, De arte et Amadín [sic], Panfilio et otros libros que leyen de mentiras”. Per acabar, en l’àmbit català, el predicador Antoni Canals (1352-1419), al pròleg de la seva traducció de l’obra llatina De modo bene vivendi, declara que “Ací pot entendre vostra devoció que hom deu legir libres aprovats, no pas libres vans, [...] ni libres provocatius a cobejança, axí com libres d’amors, libres d’art d’amar”. En conclusió, si bé el Facetus gaudeix d’una gran difusió des de la seva aparició, també rep nombroses crítiques per part dels moralistes cristians, que no veuen amb bons ulls les obres erotodidàctiques.