De Ramon de Cornet en sabem poc. Poeta occità de la primera meitat del s. XIV, fill d’un poeta que treballava en la línia de Peire Cardenal i amb important difusió en àmbit català (que dobla la occitana). Tanmateix sembla que no es va moure gaire d’Occitània, a jutjar per la localització i les referències d’algunes poesies. És un dels trobadors amb major obra conservada, 52 poesies; a més dels manuscrits, només en tenim informació per referències d’altres trobadors. Se n’ha dit molt, de Cornet, però és mèrit de la recerca que n’ha fet Marina Navàs en la seva tesi doctoral que ara podem explicar què en sabem realment, sense perdre’ns en les divagacions seculars que han portat a la incomprensió del personatge.

Navàs va presentar les conclusions principals de la seva tesi, context cultural i elements biogràfics de Cornet, formació i estilística, tradició manuscrita, i va mostrar algunes peces que li donen més valor i singularitat, com les que expressen jocs de monjo-poeta-desvagat, que és un dels perfils personals que Cornet cultiva, al costat del de clergue epicuri i de poeta cortesà convencional. Per bé que no va tenir seguidors coetanis, hi ha influència de Cornet en autors catalans posteriors; com ja van assenyalar Lola Badia i Pilar Olivella, algunes de les seves imatges les va reprendre Ausiàs March (la fin’amor que pon al niu, la teoria dels graus d’amor). La seva versió del trobar clus fa escola. La tipificació del clergue epicuri, capaç de procacitats i erotisme explícit, connecta amb la  imatge d’ell mateix que va fer famós Francesc Vicenç Garcia al segle XVII. L’obra de Cornet és diversa i desenvolupa un llenguatge propi emmirallat en l’amor cortès, revela una formació clerical d’influència cistercenca i interès mariològic, té gust per l’enginy, com es nota en els còmputs litúrgics, que mostren fórmules típicament monacals.

El Doctrinal i la Regla de Cornet, que tracten de preceptiva i de gramàtica, són especialment rellevants per entendre les activitats del Consistori de Tolosa, ja que sabem que hi va prendre part. Un altre dels punts de referència clars per a la biografia de Cornet és l’abadia cistercenca de Pontaut. Algunes poesies mostren, en canvi, la relació del poeta amb personatges de la reialesa catalanoaragonesa, com l’infant Pere d’Aragó, de la noblesa occitana, com ara la Comtessa d’Armanyac, Gastó de Levis, els Senyor de Lombers, o amb figures polítics i eclesiàstiques destacades

Tot plegat configura un mapa dels canals de difusió, vincles, contactes culturals que porta a formular nous interrogants, sobre les dinàmiques del s. XIV en les petites corts occitanes supervivents de la desfeta i la seva relació amb l’àmbit català. La pervivència de Cornet en la tradició posterior, en definitiva, es concreta en la preceptiva, la concepció de l’amor i l’obra moral, el gust per la complexitat formal i la temàtica que coincidia amb l’estètica del moment.

Arnau Vives