Resums i materials de les ponències

II Col·loqui
MIRADES DE LA CIÈNCIA SOBRE EL TEMPS
EL CICLE DE L'ANY

Aula Capella de la Facultat de Filologia de la UB
18, 19 i 20 de maig de 2015

1. Alfonso Alegre Heitzmann, Invierno anunciador.
2. Xosé Afonso Álvarez Pérez, "Marzo marcero, o tan frío como enero, o tan falso como febrero". El retrato de los meses en los refranes románicos.
3. Meritxell Blasco Orellana, Màgia i supersticions en el cicle de l'any jueu en el món sefardita.
4. Trinitat Cambras Riu, La mesura dels canvis de llum al llarg de l'any: un senyal per al rellotge intern.
5. Montserrat Camps Gaset, El curs de l’any i la vida humana a la Grècia antiga.
6. Daniel Closa, El ritme de les estacions, el ritme de la vida.
7. Francesc Colom, Estacionalitat en el trastorn psiquiàtric: llegenda o realitat?
8. Joan Fonollosa, El temps cíclic: regularitat i atzar en l’esdevenir.
9. J. Ramón Magdalena Nom de Déu, El ciclo del año en el calendario hebraico.
10. Javier Martín Vide, Un rompecabezas climático: los regímenes pluviométricos estacionales en España.
11. Jordi Mas López, L'estacionalitat en la poesia japonesa clàssica.
12. Ramon Pascual, Les evolucions del calendari.
13. Matteo Rivoira, Il ciclo dell’anno nei proverbi calendariali d’Italia: tra scienza e credenza popolare.
14. Jordi Sargatal, El pas dels ocells segons el temps i el país.
15. Joan Vallès, Ugo D’Ambrosio, Teresa Garnatje, Airy Gras, Montse Parada, A la natura, als horts i als mercats. Un calendari vegetal.

Alfonso Alegre, Invierno anunciador.

Canción

En primavera, la flor
vive, pero va al morir.
La flor en invierno, amor,
está esperando vivir.

¡Rica, honda, viva espera,
amor, en tu nido eterno,
que aguardas la primavera
en el alma del invierno!

Juan Ramón Jiménez

Xosé Afonso Álvarez Pérez, "Marzo marcero, o tan frío como enero, o tan falso como febrero". El retrato de los meses en los refranes románicos.

Esta contribución tiene como objetivo examinar la imagen en el refranero románico de cada uno de los doce meses que giran en la rueda del año. El corpus paremiológico, constituido y refinado a lo largo de los siglos, contiene numerosos proverbios que caracterizan los rasgos principales de los meses a juicio del ojo crítico y de las necesidades de las comunidades de hablantes, muy preocupadas por definir unas pautas que ayudasen a regular sus actividades agrícolas, pastoriles o piscatorias. Así, contamos con numerosos refranes que sintetizan en una o dos palabras lo que se puede esperar de cada mes con una gran diversidad tipológica y formal que se expresa en refranes monográficos (Febrerillo loco, saca las mujeres a lavar y luego las apedrea), en retahílas como la que encabeza nuestro título o incluso en dialogismos entre los meses, personificados, que se enorgullecen de sus capacidades para causar estragos (Marzo marcián, cabeza de can, si yo tuviera los tres díes más que tú tienes no dexaría ni cabra nel puertu, ni oveya nel prao que no los hiciera bajar al poblao).

Meritxell Blasco Orellana, Màgia i supersticions en el cicle de l'any jueu en el món sefardita.

Aquesta ponència té com a objectiu analitzar algunes de les tradicions supersticioses dels jueus sefardites que fan referència als dies de la setmana, als mesos i a les festivitats del cicle de l’any jueu. Moltes d'aquestes tradicions entronquen amb tradicions medievals, mentre altres s'incorporaran en el saber popular a través de costums diversos.

Trinitat Cambras Riu, La mesura dels canvis de llum al llarg de l'any: un senyal per al rellotge intern.

La supervivència dels éssers vius en un món de condicions canviants causades pels cicles geofísics passa per una detecció, anticipació i adaptació als canvis. Els organismes tenen diversos mecanismes per adaptar-se a les variacions cícliques ambientals, que en general combinen el funcionament de rellotges interns amb informació externa. Dins d’aquests factors externs, la llum hi té un paper molt important, de manera que la fotoperiodicitat, capacitat de captar i utilitzar la longitud del dia com a senyal anticipador dels esdeveniments estacionals, esdevé un factor clau: la detecció de la llum va més enllà de la visió i adquireix un paper fonamental per a la supervivència. En aquesta mirada fisiològica veurem la relació entre alguns dels mecanismes comuns en mamífers per adaptar-se al pas de l’any, com són la captació de les hores de llum, la funcionalitat del sistema circadiari i la regulació de secrecions hormonals, i reflexionarem sobre el paper fisiològic dels canvis de llum en les persones.

Montserrat Camps Gaset, El curs de l’any i la vida humana a la Grècia antiga.

La representació del temps de la vida humana en el món grec antic comportava fer servir imatges i termes de la natura i del curs de l’any i del sol, imatges que per a nosaltres han esdevingut habituals, com ara la flor de l’edat o el capvespre de la vida. Entre déus i homes, els mites explicaven i organitzaven, des del bressol a la tomba, les etapes de la vida humana, l’oposició joventut / vellesa i, sobretot, l’excel·lència del punt just de la maduresa. La literatura ens ha transmès algunes peces inoblidables d’aquesta visió de la vida, així com també una perspectiva política de la flor de l’edat.

Daniel Closa, El ritme de les estacions, el ritme de la vida.

Des del moment en què va aparèixer a la Terra, fa uns tres mil cinc-cents milions d’anys, la vida s’ha anat adaptant a les condicions canviants del medi. El cicle de l’any ha representat un dels factors més notables a l’hora de condicionar l’activitat dels éssers vius fins al punt que, en molts casos, el ritme de les estacions és el que determina el moment de la reproducció o de la mort. Però la relació entre la vida i les estacions apareix de maneres ben subtils i té conseqüències que van més enllà del que sovint imaginem.

Francesc Colom, Estacionalitat en el trastorn psiquiàtric: llegenda o realitat?

Algunes de les persones afectades per les considerades per l’Organització Mundial de la Salut com dues de les tres malalties psiquiàtriques més greus, com són ara la depressió i el trastorn bipolar, presenten allò que se’n diu “patró estacional”, que no és altra cosa que l’alteració de canvis sobtats i patològics de l’estat d’ànim, la conducta, les emocions i els pensaments d’acord amb les estacions de l’any.

Alguns autors han vinculat aquest fet amb una poètica explicació psicosocial que queda més o menys suportada pel refranyer (“a l’estiu tota cuca viu”, “la primavera la sang altera”, etc.), tot donant valor etiològic a fets quotidians del tot lògics com ara “a l’estiu estem més contents perquè fem vacances” o “molta gent es deprimeix per Nadal perquè troba a faltar aquells que ja no hi són”. Més enllà d’això, avui sabem que aquestes oscil·lacions tenen una forta component biològica mitjançada per la fotodisponibilitat i per com aquesta condiciona el nostre cervell a través d’una hormona clau per aquest fet: la melatonina.

La present contribució té com a objectiu presentar les patologies vinculades a les estacions de l’any des d’una perspectiva rigorosament científica però també divulgadora.

Joan Fonollosa, El temps cíclic: regularitat i atzar en l’esdevenir.

És cíclic el temps? Malgrat que ens resulta evident que les coses no es repeteixen mai exactament, nombroses branques del saber han donat diferents respostes afirmatives, des del mite de l’etern retorn fins a les teories cícliques de la Història o l’Economia.

Examinarem la qüestió des del punt de vista matemàtic, partint del cicle de l’any, que és obvi, com també ho són els dels dies, les setmanes o els mesos, i veurem com l’acumulació de cicles regulars pot generar fenòmens pràcticament impredictibles, la qual cosa ens permetrà fer algunes reflexions sobre l’origen i la naturalesa de l’atzar.

J. Ramón Magdalena Nom de Déu, El ciclo del año en el calendario hebraico.

El calendario hebraico está configurado en una combinación solilunar: el año (hanah= 'iteración') se mensura en un ciclo completo de revolución de la Tierra alrededor del Sol, mientras que el mes (hódesh = 'renovación') se cuenta de neomenia a neomenia. Los desajustes se compensan con la intercalación de un mes lunisolar cada 21 años. El inicio (ro'sh ha-shanah' = cap d'any) y otras fiestas fijas, (como Pésah = Pascua) se fijan a partir del 14 del mes de nisán.

Javier Martín Vide, Un rompecabezas climático: los regímenes pluviométricos estacionales en España.

La cantidad de precipitación no es la única variable pluviométrica que se ha de tener en cuenta. El cuánto llueve es importante, pero insuficiente para tener una imagen precisa de la precipitación y, en particular, de sus efectos económicos. En latitudes mediterráneas, tanta o mayor relevancia tiene el cómo llueve (intensidad, persistencia) y el cuándo llueve, es decir, su reparto en el calendario, y, en concreto, su régimen estacional. Así, en un año escaso de lluvia, el secano puede salir airoso si lo poco que llovió aconteció en el momento óptimo para los cultivos. A partir de cerca de tres mil observatorios, se han hallado los regímenes pluviométricos estacionales para España, que resultan un extraordinario rompecabezas, con la mitad (12) de los regímenes posibles. No obstante, el reparto espacial tiene coherencia geográfica y climática.

Jordi Mas López, L'estacionalitat en la poesia japonesa clàssica.

Al llarg de la seva història, l'art i la literatura japonesa han fet una gran inversió en el concepte d'estacionalitat. Manifestacions culturals com ara la cerimònia del te, la forma poètica de l'haiku o la mateixa decoració de les estances d'estil japonès prescriuen l'ús obligatori de referències al moment de l'any en què es produeixen, no pas per cap qüestió pràctica, sinó purament estètica.

A la nostra contribució, hi descriurem i analitzarem la presència de motius estacionals en la poesia japonesa clàssica tot centrant-nos en tres objectes concrets d'estudi: el Kokinshû (905), la primera antologia imperial de poesia japonesa, en el pròleg japonès de la qual el compilador Ki no Tsurayuki dóna una gran importància als motius estacionals; el renga o poesia encadenada que pren força a partir del segle xii, i l'haiku tal com és conreat a partir de l'època de Matsuo Bashô (1644-1694), que inclou, obligatòriament, l'ús d'un kigo o mot estacional. L'objectiu no serà tan sols descriure el funcionament d'aquests motius estacionals als poemes clàssics japonesos, sinó considerar, també, la concepció del temps i de la poesia en què es basen.

Ramon Pascual, Les evolucions del calendari.

S’analitzarà l’afany d’ordenar i mesurar el pas del temps a les distintes cultures utilitzant els cicles del Sol i de la Lluna. Després de veure les dificultats d’encaixar els cicles lunar i solar, es farà un breu repàs de com s’han abordat solucions en distintes cultures, especialment a l’Imperi romà fins arribar al calendari julià. Plantejat el problema de la Pasqua, es tractarà de la reforma gregoriana.

Finalment s’exposaran els intents de reforma posteriors, com ara el calendari de la Revolució Francesa, per acabar amb els problemes actuals.

Matteo Rivoira, Il ciclo dell’anno nei proverbi calendariali d’Italia: tra scienza e credenza popolare.

Il repertorio dei detti calendariali italiani considerato da un punto di vista diatopico, presenta, per quanto concerne i motivi, importanti elementi di continuità e altrettanto significative discontinuità. Lo studio della variazione di questi detti nello spazio, condotto ponendo attenzione alle condizioni climatiche dei diversi luoghi di attestazione, permette di mettere in evidenza i modi in cui le formule calendariali trasmettono saperi popolari frutto di un’osservazione reiterata del mondo naturale da parte di una comunità determinata (e si possano quindi considerare come manifestazione di una “scienza popolare”), e quelli, al contrario, in cui essi non fanno altro che veicolare in modo relativamente acritico saperi formalizzati da altre comunità e diffusi come credenze senza più una connessione motivata alla realtà locale.

Jordi Sargatal, El pas dels ocells segons el temps i el país.

La migració dels ocells és un fenomen preciós i molt atractiu. De fet, ha inspirat poetes, pintors, filòsofs, historiadors, lingüistes i, és clar, sobretot, els biòlegs i molt especialment els ornitòlegs, tant els professionals com els milers i milers d’aficionats que hi ha arreu del món.

Tothom coneix els múltiples avantatges de caminar. Però, si quan vas a caminar per la Natura, a més, coneixes el nom dels arbres, dels ocells, de les muntanyes, és evident que el passeig, a part de sa, és farcit de coneixement, i de diversió en el cas dels ocells. A cada passejada pots observar espècies diferents, sobretot en les èpoques de pas. Cada dia pots tenir una sorpresa, el descobriment d’una nova i heroica bellesa alada. Dic heroica pel gran mèrit que un ocell d’encara no 20 grams sigui capaç de volar milers de quilòmetres, travessant mars i deserts.

I sobretot pots reconèixer el pas del temps segons les espècies que veus. Així, l’arribada de les primeres orenetes ens marca l’inici de la primavera; el pas cap al sud dels sonors abellerols, que s’està arribant a finals d’agost; el trompeteig de les grues marca les acaballes de novembre. Només cal una condició: saber determinar quin ocell estem veient o sentint.

La zona geogràfica de referència, és a dir, el país o la comarca on cadascú viu, també és molt important a l’hora de percebre i designar els ocells migradors. Així, per als suecs la grua és estival; per als catalans, un ocell migrador; i per als extremenys, un ocell hivernant.

Joan Vallès¹, Ugo D’Ambrosio^1,2, Teresa Garnatje², Airy Gras^1,2, Montse Parada¹, A la natura, als horts i als mercats. Un calendari vegetal.

La recerca etnobotànica pretén de copsar tot allò de rellevant en les relacions entre les societats humanes i les plantes. El corpus de saber popular que aquestes relacions mil·lenàries generen té un reflex immediat en els noms i els usos populars de les plantes. Més enllà, però, és força interessant d’avaluar els coneixements sobre els ecosistemes i, en particular, els agroecosistemes. Dins d’aquests darrers, els horts familiars hi juguen un paper important, complementat pel dels mercats, llocs on molts productes de l’hort i l’horta van a parar per tal de ser difosos. En aquesta comunicació parlarem breument –ja que el tema va ser objecte de la nostra contribució al col·loqui de l’any passat– de com el cicle de l’any es reflecteix en les plantes i allò que la gent en coneix i, més en detall, de la mesura del pas de l’any en els horts i els mercats (prenent com a base un estudi fet a Figueres, complementat si escau amb altres dades, sempre del nostre grup de recerca, www.etnobiofic.cat) i de la possibilitat d’establiment de calendaris vegetals en aquests àmbits.

(1) Laboratori de Botànica, Facultat de Farmàcia, Universitat de Barcelona – Unitat Associada CSIC, Av. Joan XXIII s. n., 08028 Barcelona.
(2) Institut Botànic de Barcelona (IBB-CSIC-ICUB), Passeig del Migdia s. n., Parc de Montjuïc, 08038 Barcelona.