José Antonio Saura

1. Així

Hem estramasiau al tòrt y al dret, hem mirau punto per agulla els llibres y les cases, hem demanau a la chen y als llugars, hasta mos han arribau a dir que això yere cherar llum per les armaris… Pero tapòc hem sabeu trobar un siñal mès fòrt de les nuestres venes, de la nuestra identidat y de la nuestra manèra de compenre el mon que el patués.
Som del pareixer que malmeter-lo y esbalsar tot astò que guarde, estrafollar-hue, serie ixopllidar el sentir dels pairs, dixar calmonir el pensar dels llollos d’antes, serie perder l’esme, borrar la memòria, allerar el rastro per la nèu que ajunte ahiere y hué y que ya mès que mai se va delint…
Y ye ara quan me vienen al pensament –coma el que s’hi torne a escunsar urta per urta– les paraules del pobre siño José Visién de Grist uno d’aquells díes que puyabe tal cabo del llugar y que per caso va trobar la marca de la casa, fèbe tèmps trafegada.
–Asò ye la marca de la casa, asò no se puede perder, –me va fèr.
Així tabé el patués, coma la marca de la casa, la marca als dits, la marca de l’alma.

 

2. Y lo que m’han contau els pais

La memòria ye pllena de frases de películes extraordinàries que hem visto, de llibres sensuals que hem amprau y robau y llegiu, de persones que mos hem tropesau. Me n’arrecòrdo de frases de persones que me rodeyen y tamé de persones que ya no hi son y encara que tienga dificultat enta evocar exactament com yere la cara que teniben, els maneos que feben, les ilusions que els travesaben, la suya inquietut, m’arrecòrdo sobretot de bèlles còses que ells van dir –tota una vida condensada en unes pòques paraules– en contèxtos determinats, asimilades al capricho de la memòria. Y les torno a sentir, no una paràfrasis d’un diàlogo, no una síntesis del significau, ni tapòc una idea de la intención que teniben al pronunciar-les ta que yo me les tenisa. Nomès unes pòques lletres dolorosament exactes y un tono de vos que se quere borrar, coma ixes vielles cintes grabades, coma les mismes cares.

 

3. Grist

Ista nit,
Sobre els queixigars primordials de Grist
La sonrisa còsmica a la cara d’un discòbolo imposible,
La bellesa insomne,
La chimadisa de la llum
En fils de llatasín.

Impuro,
Taxidèrmico,
Mai asèptico,
El ritmo de la lluna
Ye el ritmo de l’arrecordansa.

Torne,
Dan la esperada lentitut cícllica,
Dan la omnipotencia inmemorial del vino
A la escurina de les quèves.

Y va puyant
(estarasañals de llum en la nit estelar escaborten
Les revensellades de fllor de la infansia,
La imagineria ciega dels díes cumpllits,
Rolde seminal).

Y va coronant,
Molt aplleret,
Dan ficansa d’aurora,
Dan la serena confiansa de les coses telúriques,
Dan el secreto misterioso del tèmps
Aturau ta siempre a aquell cuadro de Vermeer…

Vedet ixa llum táctil.
No ye verdadèra llum: amague el mon,
Y yei un chelo d’estiu acachuguint el flluyir de la vida,
Pero no a la manera d’ixos punts d’extrema felicidat
En que mos sentim inatacables,
D’exaltacion del present en la suya magnífica unicidat,
Sino d’una forma mès incontrolada,
Mès maquinal,
Dan un sellan de soledat mental.

Us hue aseguro,
Hem viviu un mon que tiene l’enigma
Poderoso d’una moixardonèra (el mon d’Homèro,
El mon d’Hesiodo).
Se mos ha concedeu el melis de les vielles sertenidats,
Fàsil ye que per rès,
Talmente tabé ta rès.

Igual mos ha de tinre,
Perque hué, sobre una tèrra que no serà mai mès la nuestra,
Quí porà rememorar el zènit de regalisia d’un sexo
U la perspectiva màxima y fútil
Dels flashes de tota una vida?