El 12 de febrer de 2009, Roser Salicrú (CSIC) va presentar el seminari «Ús i aprenentatge lingüístic a la baixa edat mitjana. Una aproximació a través de les relacions entre cristians i musulmans». 

Existeix una llarga tradició en l’estudi dels contactes de la Corona d’Aragó amb el món islàmic. Aquests estudis se sostenen en la riquesa dels arxius que tenim a casa nostra, i se centren sobretot en les relacions diplomàtiques i mercantils, però posen poca atenció al factor humà (als individus que possibiliten aquests contactes) i als traductors i intèrprets de l’època. 

La figura del mediador cultural i lingüístic era fonamental per possibilitar la comunicació entre dues cultures diferents a l’edat mitjana, com actualment. Cal distingir entre els traductors en llengua oral (els torcimanys) i els traductors capaços de traduir textos escrits (tant correspondència diplomàtica com obres literàries). La recerca documental i el buidatge dels relats de viatges donen material per aproximar-nos a la figura del torcimany. És difícil, però, rastrejar els personatges que actuaven com a traductors per escrit de l’àrab. 

Els relats de viatges fan evident l’abisme cultural entre el nord i el sud d’Europa, i entre Europa i més enllà dels Alps. Per poder-se comunicar, l’ús dels torcimanys era necessari. El llatí podia funcionar com a llengua d’intercanvi entre parlants de llengües romàniques, però no en les relacions amb el món islàmic. Segons aquests relats de viatges a terres llunyanes, un bon torcimany havia de tenir tres qualitats: un bon domini de la llengua, un coneixement dels codis culturals de les dues parts, i una fidelitat absoluta a qui el contractava. No n’hi havia prou amb conèixer la llengua de l’altra part; calia també conèixer-ne la cultura, sobretot en el contacte amb el món infidel. A l’edat mitjana, el coneixement d’una llengua s’adquiria de forma pràctica, vivint en contacte amb aquesta llengua. 

Falta encara informació en relació amb els contactes entre el món islàmic i la Corona d’Aragó (i el món cristià en general). S’ha cregut que els mercaders cristians no parlaven àrab normalment. Però el rastreig de fonts documentals demostra el contrari: eren més els cristians qui aprenien l’àrab, que els àrabs les llengües romàniques. Els cristians que anaven a un país islàmic a comerciar, s’hi integraven. Es documenten molts casos de mercaders cristians que estan en contacte amb els cercles de poder de les terres islàmiques on comercien, i a qui els reis d’aquestes terres confien missions diplomàtiques en terres cristianes. S’ha de tenir en compte que aquests mercaders aprenien l’àrab oral i que segurament coneixien bé el vocabulari necessari per a la seva feina, però no per a altres usos. 

Les missions diplomàtiques entre la Corona d’Aragó i el món islàmics requerien ambaixadors que dominessin l’àrab. Se solien seleccionar tres col·lectius: oficials que treballessin als territoris fronterers per als contactes amb el regne de Granada i el nord d’Àfrica, mercaders que tenien estrets contactes amb els sultans (dominaven l’àrab i tenien la confiança tant dels cristians com dels musulmans) i mudèjars o súbdits sarraïns autòctons de la Corona d’Aragó. En canvi, no sempre es pot determinar qui eren els ambaixadors dels regnes islàmics. En general, però, eren cristians establerts en terres islàmiques. 

A l’Arxiu de la Corona d’Aragó es conserva correspondència àrab enviada a la Corona d’Aragó i també traduccions de l’àrab. Els traductors havien de dominar la lectura àrab i l’escriptura llatina i la retòrica i la diplomàtica islàmica. Quasi sempre són anònims. De tant en tant, aquests traductors justifiquen les seves traduccions fent referència a la complexitat de la traducció. Aquests traductors coneixen la realitat dels dos mons, el cristià i l’islàmic. No eren, doncs, simples mediadors lingüístics, sinó també mediadors culturals. 

Per això, tenien poder per formar o deformar les identitats culturals i religioses.