You are here
Una fonte trascurata sul rapporto tra qabbalah e combinatoria lulliana in Pico della Mirandola: il commento alle preghiere di Yehudah ibn Malka
El 9 de novembre de 2010 Saverio Campanini, director de recerca de l’Institut de recherche et d’histoire des textes, va comentar Una fonte trascurata sul rapporto tra qabbalah e combinatoria lulliana in Pico della Mirandola: il commento alle preghiere di Yehudah ibn Malka. El plantejament de Campanini se centrà en l’anàlisi de les fonts que portaren Pico della Mirandola a establir una analogia/diferència entre l’Ars Raimundi i la càbala a l’Apologia (1487). Aquesta comparació no només va influir decisivament en la recepció de Llull al s. XVI, sinó que ha estat el punt de partida de la crítica actual des de Josep Maria Millàs Vallicrosa (1958) per analitzar les relacions entre Llull i la càbala. Campanini va recórrer la bibliografia més important sobre el tema i reivindicà la necessitat de canviar l’enfocament de l’estudi sobre la comparació de Pico seguint la línia iniciada per Gershom Scholem (1954), de manera que el centre d’interès no siguin les fonts de Llull sinó les de l’humanista.
L’anàlisi de Werblovsky de les fonts de Pico conservades a la Biblioteca Apostòlica Vaticana (BAV) demostra que l’autor havia llegit les traduccions llatines de l’hebreu de Flavio Mitridate, entre les quals es troba una obra anònima d’escola abulafiana que podria haver donat les claus a Pico per associar Llull amb les fonts cabalístiques. Però Moshe Idel (1898) desmenteix que la font de Pico pogués ser Abulafia perquè la càbala estàtica persegueix un objectiu diferent del de l’ars raimundi (propòsit contemplatiu d’Abulafia oposat al propòsit apologètic o intel·lectual de Llull). Per tant, la diferència entre les dues ciències rauria en la finalitat i no en la metodologia com argumenta Pico («forte diverso modo procedere»). Idel proposa una altra font: un comentari anònim perdut de l’original hebreu de les pregàries, en el qual l’autor presenta la roda alfabètica que permet la combinació de les lletres a la càbala acompanyada d’una taula que associa a cada lletra uns conceptes determinats. És a dir que es qüestiona la distinció que Umberto Eco (2007) havia traçat entre la càbala i Llull basant-se precisament en el fet que la càbala només barrejaria lletres mentre que l’autor català parla de conceptes. Però Campanini considera que cal anar una mica més enllà de la hipòtesi d’Idel sobre la font de Pico.
El manuscrit 61 de la Biblioteca de la Comunitat Hebrea de Màntua, catalogat per Giulio Busi, conté una còpia del comentari de les pregàries al qual s’havia referit Idel. L’autor del comentari esmenta una obra que havia escrit anteriorment tot designant-la amb el terme hebreu usat per referir-se a aquell que parteix per fer un llarg viatge. L’obra respondria a les característiques següents: a) es tractaria d’una traducció de l’àrab, b) tindria forma de diàleg, c) s’ocuparia del perquè de la bellesa i d) s’hauria escrit al s. XIII. Campanini explicà que només hi havia una obra que es pogués identificar amb aquests trets i que el títol de l’obra en judeoarab (que suggereix de traduir com «el company seguidor de l’estranger») coincideix amb el concepte al qual fa referència l’autor del comentari a les pregàries en parlar de la seua obra anterior. L’autor de l’obra, lluny de ser anònim, és el cèlebre cabalista Yehudah ibn Malka, que visqué a Catalunya al final del s. XIII (tot i que no s’exclou la possibilitat de relacionar-lo amb les Balears), dades que han estat àmpliament discutides (Georges Vajda el situà al Marroc basant-se en el comentari de Sefer Yezirah de Moshe Botarel).
Pico de la Mirandola havia tingut a disposició bona part del text del comentari de les pregàries d’Ibn Malka (ms. 190 de la BAV), en el qual l’autor dedica una gran atenció a la metodologia basant-se en tres elements: la triple roda, les taules i l’universal. Ibn Malka presenta una roda on hi són presents tres alfabets dels quatre possibles. L’alfabet que falta està compost per lletres essencials, que no poden suportar combinacions, que no emanen res. Aquest alfabet és la matriu dels altres tres i està a l’alçada del Creador. De la mateixa manera, la lletra «a» del nostre alfabet no forma part del joc combinatori de l’Ars brevis de Llull, no és representable. Pel que fa a les taules, tant les d’Ibn Malka com les de Llull associen les lletres amb conceptes, per tant, donen lloc a una combinatòria diferent de la formal i contemplativa d’Abulafia. A més, ambdues ciències persegueixen la universalitat, de manera que han de permetre entendre qualsevol disciplina. Malgrat les analogies, Pico argumenta que tot i que la càbala i l’ars raimundi coincideixen en la substància, presenten mètodes diversos. Campanini planteja si la diferència metodològica a la qual fa referència Pico no es trobaria en la consideració que Paul Richard Bloom fa a la seua història de l’Humanisme sobre Ramon Llull. Segons Bloom, la interpretació de Llull com a pare de l’Humanisme és possible perquè considera que parteix dels efectes per arribar a les causes. Campanini compara l’afirmació de Bloom sobre Llull amb el text cabalístic d’Ibn Malka, en el qual l’autor parteix de les lletres invisibles per combinar-les i arribar a entendre les criatures creades. Es tractaria de dos mètodes que són les dues cares d’una mateixa moneda. L’anàlisi de l’adverbi dubitatiu «forte» de l’analogia/distinció de Pico sembla indicar que si els dos mètodes són «potser» diversos implica que des de la perspectiva concordista puguin ser, «potser», iguals. Campanini interpreta que el text d’Ibn Malka no serveix a Pico per rescatar la càbala per als cristians, com havia proposat Jocelyn Hillgarth, sinó per salvar Llull al s. XV i fer-ne una icona del nou pensament, l’Humanisme.