Propaganda i dissimulació: Frederic de Sicília, vist per Muntaner és el títol que Josep Anton Aguilar de la Universitat Catòlica de València va donar a la sessió del 24 de maig de 2007. A través d’un extens recull de textos, Josep Anton Aguilar fa palesa la intencionalitat laudatòria de Ramon Muntaner a l’hora de presentar la figura de Frederic de Sicília. 

Primerament, Josep Anton Aguilar analitza el capítol 32 de la Crònica de Muntaner, en què s’expliquen les desavinences entre Frederic II i el papat, que van acabar desembocant en una guerra. Les simpaties de Ramon Muntaner pels Hohenstaufen i els seus hereus són visibles durant tot el text. Els nobles sicilians el nomenen rei Frederic terç i fan referència a les profecies que vaticinaven l’aparició d’un Frederic III com a esperança de reforma efectiva de l’Església. 

La pau d’Anagni vista per Muntaner és un altre dels capítols de la historiografia catalana examinats per Josep Anton Aguilar. Muntaner narra la renúncia de Jaume II al regne de Sicília però no fa esment de la reacció dels sicilians. En canvi, a la Crònica General de Pere el Cerimoniós s’explica el desengany dels ambaixadors en saber que Jaume II els havia desemparat. Les Rerum Sicularum de Niccolò Speciale (s. XIV) i el Libre de les conquistes de Siciília (Chronicon Siculum) també aporten detalls interessants sobre aquest moment de la història. 

La Batalla de Falconaria (1299), entre Frederic II de Sicília i Felip I de Taranto, rei de Nàpols, també centra l’atenció del seminari. Muntaner narra l’episodi gairebé èpicament, i afirma que Felip I va caure del cavall i va estar a punt de morir, però Frederic II li perdonà la vida, per misercòrdia. Els mateixos fets a la versió de Speciale prenen una significat diferent: en fa un relat més realista. 

El misteriós viatge del rei d’Aragó a Itàlia per “negociar” la pau entre l’Església, els Anjou i el seu germà Frederic també és objecte d’estudi. Jaume II com a mitjancer entre els Anjou i Frederic, a la Crònica de Muntaner, és tractat molt sumàriament. A més, Ramon Muntaner afirma que Jaume II no es dirigia a cap campanya bèl—lica, però, estranyament, va parar cent cinc galeres. Cal consultar, doncs, altres fonts per esbrinar els veritables objectius de Jaume II. La batalla naval del Capo d’Orlando (1299), entre Jaume II i Frederic III per la regència de Sicília, i les conseqüències d’aquest enfrontament també són presentades succintament per Aguilar a través d’alguns fragments de la Crònica General de Pere el Cerimoniós i de la Nuova Cronica de Giovanni Villani. 

La guerra de Frederic contra Carles de Valois, i la pau de Caltabellota (1302), són els següents punts d’aquesta àmplia anàlisi textual. Muntaner explica el fracàs de l’exèrcit de Carles de Valois, conseqüència, en gran part, de malalties com ara la pesta. 

Durant el regnat de Robert I el Savi, després de la mort de Carles II l’any 1309, el problema de Sicília (la rivalitat entre els angevins i el cap de la branca siciliana del casal de Barcelona, Frederic d’Aragó) va revifar amb una virulència no experimentada des de la signatura dels acords de Caltabellota (capítol 256 de la Crònica de Muntaner), pels quals el monarca siculocatalà havia aconseguit que se li reconegués la possessió de l’illa com a títol vitalici. 

Finalment, les tensions entre el rei de Nàpols i el de Trinàcria desemboquen en una guerra el 1314. Muntaner culpa Robert d’Anjou de la situació esdevinguda i parla de la inoperància de l’enemic. La treva signada per mà de les reynes es trencarà i Muntaner optarà per autocensurar-se i ometre una explicació clara i oberta de les causes d’aquesta nova guerra entre angevins i siculocatalans. L’aparent neutralitat del cronista de Peralada es converteix, altra vegada, en dissimulació i maquillatge dels fets històrics, en realitat, amb intencions apologètiques.